Tot i el seu desconeixement encara per al gran públic, Esther Boix i Pons (Llers, Girona, 1927 – Anglès, Girona, 2014) destaca com una artista de les més sòlides de la seva generació. Ja de molt jove, Esther Boix va sorprendre la crítica d’aquells anys d’atmosfera tan restringida i sense llibertats, amb una pintura inusual pel que s’esperava d’una dona segons els paràmetres de l’època. Ara, a les portes del centenari del seu naixement, a l’Espai Volart, de la Fundació Vila Casas, es pot veure una mostra antològica de la seva obra, Un món en lluita, comissariada per Bernat Puigdollers.
El títol de la mostra és adient al recorregut artístic d’Esther Boix, que va iniciar-se en el món de la pintura focalitzant la seva obra en representar l’ambient trist dels marginats, retratant les persones més humils, les més pobres, les més apartades, les més invisibles. Aquesta sensibilitat per l’entorn sofrent, que neix del més profund de l’ésser d’Esther Boix, passarà per diverses fases, que al principi es mostra a través d’una pintura amb tints foscos, influïda pel descobriment de l’art expressionista de José Gutiérrez Solana. Dona un tomb a partir d’un viatge d’estudis a Itàlia. En aquest moment la pintura d’Esther Boix s’il·lumina i es modernitza, si bé no deixa el classicisme de l’art de la Mediterrània com anteriorment havien fet els noucentistes. Una dicció gràfica més punyent es va accentuant en els anys més durs de la dictadura franquista. Arran de la Caputxinada (1966) és ella mateixa que viu amb tota cruesa la repressió. A partir d’aquest punt la seva obra es radicalitza i emergeix encara amb més força el desig de denuncia que a vegades pren una paleta cromàtica que l’acosta al cartellisme formant un retaule d’imatges de les protestes i reivindicacions d’aquest món en lluita que la gent de la meva generació va viure tan intensament. Esther Boix s’aboca de ple a donar-ne testimoni a través d’una pintura molt visual que, tal com ella creu i viu, aspira a tenir un poder transformador en les consciències. És en aquesta època (1967) que amb Maria Dolors Bonal i l’escriptor Ricard Creus, el seu marit, creen L’ARC, una escola de gran modernitat pedagògica que té com a centre d’ensenyament la música, l’educació plàstica i l’expressió oral, no tant per formar artistes sinó per formar persones.
Amb la fi de la dictadura i amb l’arribada de la democràcia, l’esperit de lluita que durant dècades havia mantingut dempeus Esther Boix es relaxa i respira fons. De forma progressiva, a poc a poc, comença la darrera etapa del seu art, la més radiant, la que reflecteix una sensibilitat més espiritualitzada, la més lírica i abstracta. Al meu parer, és en aquest estadi que Esther Boix, tot allunyant-se dels magnífics autoretrats figuratius dels primers temps, es mostra a ella mateixa en la figuració d’uns paisatges que van perdent tota concreció formal per esdevenir veritables geografies de la seva ànima. En un camí d’interiorització, doncs, Esther Boix va reflectint el seu ésser més íntim, més pur, en uns paisatges que descriuen amb dolcesa l’estat anímic d’aquest moment d’equilibri interior, propi de qui va assolint la pau interna que en les seves pintures es va manifestant visualment en una polifonia de formes i colors ondulants, orgànics, mòbils, com transportats pel vent, per l’esperit creador.
A l’espectador de l’exposició retrospectiva Un món en lluita li resulta una veritable sorpresa contemplar l’evolució emotiva i ascendent de l’art d’Esther Boix, que va d’una poètica de la humanitat: d’aquell Tu que de sempre l’ha interpel·lat, en figures dolents unes i indignades les altres, a una poètica de la natura viva i tocada pel sol que li fa de mirall en un estadi de contemplació que accentua la delicadesa, la transparència lumínica i acolorida de la pintura com si en un últim pas s’hi volgués fondre.
