(Altra vegada com en el seu Llibre de Daniel) en Jané ens ofereix una paràfrasi bíblica, plena d’humor i de divertides troballes, sense cap excés que pugui molestar als creients. Que hi passeu una bona estona. Pere Grau)
Segons Sant Joan, encara que potser en realitat no es deia Joan ni era sant, si més no, això segur, quan escrivia el que diuen que va escriure, però per al cas és igual, al Mestre li va semblar que aquella colla de torracollons de fariseus, que es veu que sí que no paraven de barrinar, havien calculat que tenia més alumnes i feia més bateigs que no pas el seu cosí, el Baptista. Que era realment el rei dels confits i de les ametlles d’Arenys, aquell mateix a qui, al cap de poc, aquella tòtil·la de la Salomé, no la de Se’n va anar, l’altra, va fer que l’escurcessin de mida, tot i que, de fet, ell mateix, el Mestre, no batejava ningú, en el sentit tècnic de la paraula, i ho feia fer pels seus alumnes, que eren, com si diguéssim, els seus vicaris. Ben mirat, sí que no s’havia sabut estar de batejar-ne algun: a en Simó, que era un dels qui més torejaven, me li va podar Pere, i als fills del senyor Zebedeu, l’un d’ells, després, identificat, a tort o amb raó, amb el mateix cronista d’aquests fets, els va engaltar fills del tro, perquè es veu que ho feien anar tot a puntades de peu. El cas, però, és que el Mestre devia témner una mala passada per part dels dropos dels fariseus, encara que, objectivament, i qui sap si per manca d’informació, costa de veure el motiu d’aquelles possibles i suposades males intencions, i va dir: “Passi-ho bé que cauen gotes”. Segurament va fer ben fet. Qui sap. D’aquella colla d’animals es podia esperar tot.
Va deixar, doncs, aquella terra de Judea, de sobre esdevinguda inhòspita a causa de les recorgolades idees dels filisteus, volem dir dels fariseus, això, dels fariseus dels daixonses, aquí, els filisteus, encara que ja podien anar sols, també, no hi tenen res a veure, i va fer cap a l’amable terra de Galilea, on l’augusta trilogia del cirerer, el presseguer i la prunera ja havien tret florida. Però calia travessar la terra de samaria, una terra una mica especial, car es veu que els samaritans, o més ben dit. Tal com ens fa observar oportunament el sebnyor Joan Crisòstom dels Espinacs, els samaritans i les samaritanes, és ben veritat, si bé no es pot pas dir que fossin de mala mena si que eren més aviat fets a la seva. Va ser, doncs, travessant el país de Samaria que va arribar a una vila que es deia Sirac, als afores de la qual, gairebé a tocar d’uns camps de conreu que, temps era temps, el vell Jacob havia donat al seu fill Josep, hi havia un pou dit, per això, el pou de Jacob. Encara que n’hi ha molts que no volen que sigui dit, obeint sens dubte, a un sentiment de veneració, certament lloable, però fora de lloc, el Mestre també arribava un moment que es cansava. Molt probablement, a causa d’allunyar-se sense trigar d’una sempre possible urpada de les males bèsties dels fariseus -fariseus, fariseus, un dia sentirem, amb goig que anticipem, els vostres marrameus- , el Mestre havia fet una caminada de primera, li havien tocat les dotze i, cansat de debò, es va asseure a la vora del pou, i, potser perquè tenia ganes d’estar sol i reflexionar, va dir als seus alumnes que s’arribessin a la plaça o al carrer Major, on bé hi devia haver alguna botiga o, potser, qui sap, un supermercat. Perquè hi adquirissin una mica de recapte. Ell mateix havia dit que l’home no solament viu de pa, però no volia pas dir que se’n pogués prescindir. I qui diu pa diu una mica de companatge. Les coses com siguin.
I vet aquí que, mentre anava reflexionant i madurant sobre els atzars de l’existència i les perspectives de futur, es va presentar una dona de Samaria a buscar aigua al pou, una dona que no sabem com es deia, o de la qual ignorem el nom, tal com ara s’estimen més dir alguns escribes. I ja no parlem dels fariseus, tocats d’excentricitats lingüistiques exòtiques. De fet, això no ens ha pas d’estranyar, car el cronista dels fets no hi era present, bé que, com diu encertadament el senyor Erasme de les Masíes, el que més ens ha de sorprendre és precisament que tinguem constància de la conversa entre el Mestre i la samaritana, atès que qui ens la reporta fidelment, o suposadament fidelment, en aquell moment era al supermercat amb els altres alumnes. Potser després el mateix Mestre els ho va explicar tot.
El cas és que, segons el cronista, el Mestre va demanar a la samaritana que tingués la bondat de donar-li aigua, que tenia molta set, cosa que va causar la sorpresa d’aquella dona, que li va contestar que com era que li demanava aigua, considerant que ella era samaritana, i tenien en compte, encara que ella no en va fer esment, el fet, ben sabut, que els jueus i els samaritans no es feien, no ens consta per quines raons, discrepàncies sobre límits territorials o drets de pastura, divergències ideològiques o doctrinals, o qui sap si lingüistiques, la persistència de greuges antics, mig oblidats i magnificats alhora, es tenien mútuament el dit ficat a l’ull, no es podien veure ni en pintura. Però aleshores el Mestre, sorprenentment, va donar un cop a la barra del timó i va menar la nau de la conversa per uns altres camins: tal com fa observar el professor Filibèrticus, els bons proselitistes no desaprofiten mai cap ocasió.
Oblidant la set que el tenallava, car no ens consta pas que la samaritana hagués arribat a donar-li aigua, i aquí és lícit de suposar que si li va demanar aigua, seria per entrar-hi en conversa, li va respondre que si hagués sabut quin era el do de Déu i qui era que li havia demanat aigua seria ella qui li n’hauria demanada, i ell hauria donat aigua viva. Cal convenir, objectivament, que és una resposta una mica psicodèlica, i no és gens estrany que la samaritana, pobra dona, no entengués res de res. Seguint, però, pels camins de la lògica, li va fer observar que no sabia pas com ell li podia demanar aigua, si no tenia cap atuell per a poar-la, i el pou era més aviat pregon.
I que d’on la trauria, doncs, aquella aigua viva de què li parlava, i li va demanar si és que ell era més gran que el vell pare Jacob, que era qui els avis donat el pou, del qual ell mateix bevia, així com el seu fill i tot el bestiar de peu rodó i de peu forcat. El Mestre, però, anava a la seva. Sabia molt bé per què deia les coses i duia la conversa pels solcs que tenia ben determinats, i va comentar que tots els que bevien aigua d’aquell pou tard o d’hora tornaven a tenir set, però que qui begués de l’aigua que ell li donaria ja no en tindria mai més, de set, perquè era una aigua que dins seu esdevindria una deu d’on brollaria la vida eterna. Visiblement, la pobra samaritana no el va acabar d’entendre. Potser va pensar que allò de la vida eterna era una metàfora. Amb la seva mentalitat de dona de poble, bona mestressa de casa, només podia prendre en consideració les coses reals i tangibles, immediates.
Ara penso, per exemple, en la Pia de Mas en Ribes, tan senzilla i entenimentada, o en la Rosa de Cal Taverner, la noia més maca del poble, però que tocava de peus a terra, o en la Cecília de Ca la Tuies, que deien que era qui, a casa, portava les calces, o en la Roser de Mas Valls, segons com, potser sí, una mica cap de pardals, però que sabia molt bé on tenia la mà dreta, que es podrien posar molt bé, totes elles, en peu d’igualtat amb la bona samaritana, i que se n’havien fet un tip, d’anar a buscar l’aigua al pou, o a la font, i suposo amb molta seguretat com haurien reaccionat en aquella circumstància: el senyor rector, en les seves prèdiques, de dalt de la trona estant ja els en parlava sovint, de la vida eterna, però l’aigua l’havien d’anar a buscar. No hi ha més cera que la que crema ni més aigua que la del pou.
És així, doncs, que la Samaritana va dir al Mestre que li don, és aigua d’aquella, i així s’estalviaria el manament d’haver d’anar cada dia a buscar-ne al pou. No és sense una certa sorpresa que constatem que el Mestre li va dir que anés a buscar el marit i que tornés. Potser pensava que el suposat marit podia tenir més capacitat de comprensió que la dona, pobreta, que ja es veia que no l’acabava d’entendre, o potser va ser amb la idea de provar que diria la dona si duia la conversa per aquells viaranys insòlits.
El cas és que la samaritana li va dir que no en tenia, de marit, i ell, com si ja l’esperés, li va contestar que ja ho sabia, que n’havia tingut cinc i que l’home que ara tenia no era el seu marit. Aquí sí que ens hem de plànyer amb tota la franquesa que ens facin ballar el cap. Ballar el cap i quedar a l’escapça. Van anar realment així les coses? Pensem que qui ens ho reporta no hi era present, havia anat al supermercat a comprar, i que quan es va decidir a deixar-ne constància escrita, negre sobre blanc, que diuen ara, havien passat més de cinquanta anys. És lícit de pensar, doncs, que en un moment o altre del procés de transmissió i fixació d’aquells fets hi hagi hagut un engranatge que no ha respost com calia.
En tot cas, si aquella samaritana havia tingut realment cinc marits, això vol dir, gairebé necessàriament, que tenia molta requesta i que era, lògicament, una dona de bandera, que flameja dalt del pal quan bufa la tramuntana, el llevant o bé el gregal. Tanmateix, cinc marits ja són marits. Cal suposar, és clar, successius, no simultanis… Però què els havia passat, a aquells cinc il·lustres samaritans? Se li havien mort tots, l’un darrera l’altre? O potser algun d’ells se n’havia anat a fer un volt de sorra -com ara es fa dient que es va a comprar tabac- i ja no havia tornat? O potser era ella que els havia donat el passaport? És un cas que, inevitablement, agullona la curiositat, però no hi ha cap possibilitat d’obtenir-ne cap clarícia.
