(Altra vegada com en el seu “Llibre de Daniel”) en Jané ens ofereix una paràfrasi bíblica, plena d’humor i de divertides troballes, sense cap excés que pugui molestar als creients. Que hi passeu una bona estona. Pere Grau)
Però ara ve la segona part: l’home amb qui aleshores vivia no era pas el seu marit, és a dir, no eren casats, ni per l’Església ni pel civil. Devia ser el que ara en diem la seva parella estable, la seva parella de fet. Bé, al cap dels anys, n’hem vistes de tots colors, però costa d’entendre que a Samaria, en aquella època, aquestes coses fossin més o menys habituals. Sigui com sigui, que el Mestre tingués una informació tan precisa sobre les seves circumstàncies personals va fer barrinar la samaritana, que es va adonar que, en tot allò que deien, l’aigua del pou no hi pintava res. I va endevinar que aquell home era un profeta, per dir-ho d’alguna manera, tal com diu sempre la senyoreta Maria Lluïsa, l’atractiva professora de socials, que fa anar de bòlit tots els seus alumnes, i els que no ho som. I ben mirat, potser no sense una certa coherència, li va explicar que els de Samaria, i donant evidentment, a l’article del plural el seu valor genèric tradicional i consuetudinari, sempre havien adorat Déu al turó de can Rovira, però que els jueus, que eren més reconsagrats que la mare que els va parir, afirmaven, a peu i a cavall, que solament podia ser adorat a Jerusalem.
No es pot dir pas que fossin gaire econòmics, vull dir, ecumènics, com hi ha món. No sabia pas, pobreta, en quina galera s’havia embarcat. Perquè s’altro, com diuen a Menorca, veient que ja la tenia on l’havia volgut fer anar a parar (què me’n dieu d’aquesta esplèndida perifrasi verbal?) me li va engaltar tot seguit un discurs teològic que hauria escrit sense pensar-s’hi gens el mateix doctos pericot, vull duir (és un lapsus calami), el mateix Sant Tomàs, no l’incrèdul, sinó el d’Aquino, i ja veieu de quina manera me n’arribo a anar.
En conclusió, me li va dir a la pobra samaritana que es fes càrrec que havia arribat l’hora, el gran moment, en què el Pare no seria adorat ni al turó de can Rovira, ni al serrat de les Tres Creus, ni a la coma dels Emprius, ni a la serra del Mas Vell, ni al puig de can Sobrabalç, ni al mateix Jerusalem, perquè els samaritans, els infeliços, adoraven allò que no coneixien, mentre que els jueus, més nets de clatell, amb més sentit de la jugada i més vista, que és la que treballa, sí que adoraven allò que coneixien, car la salvació venia d’ells, dels jueus, tant si ho creus com si no ho creus. I que ja havia arribat l’hora, potser feia poc però ja havia arribat, en què els adoradors de bon de veres, els adoradors per antonomàsia, els propiament dits, perquè a tot arreu es pot trobar qui es fa passar per adorador i és tan asorador com un Ursus actos o un Equus onager, i fent ús, talment com havia fet la digna samaritana, del tradicional plural genèric, adoraran el Pare en Esperit, que són els adoradors que el Pare volia, es podia ben dir que els altres no li feien ni fred ni calor. I, encara, ben encarrilat pels viaranys d’aquesta temática, com sol dir en Lacandru, hi va afegir que Déu era esperit, i que els qui l’adoraven ho haven de fer en esperit i en veritat.
La pobra samaritana es devia quedar de pedra. Vet aquí que de l’aigua del pou, sense adonar-se’n, havien anat a parar a aquelles filigranes conceptuals, a aquelles subtileses teològiques. Però no es pot pas dir que no estigués a l’altura de les circumstàncies. Amb tota la bona fe, va dir al Mestre que ja li ballava pel cap que qualsevol dia havla de venir el Messies, és a dir, l’Ungit, i que el dia que arribés, podia ser l’endemà mateix o la setmana entrant, ja els ho explicaria tot per peces menudes. I llavors el Mestre, com si es tragués un as de la mànega, l’atot suprem, va dir a la samaritana, que es devia quedar esbalaïda, que ell era aquell de qui ella parlava. Va ser en aquell precís moment que van arribar els alumnes amb el recapte. Es veu que tampoc no havuien vist mai el món per una ranura, perquè es van estranyar de veure el Mestre parlant amb una dona, que potser ni sabien que era samaritana. Però discrets de mena, no li van gosar preguntar res de la conversa que hi mantenia, raó per la qual no deixa de sorprendre’ns, lògicament, que al cap dels anys un d’ells ens reportés detalladament aquella conversa a què no havia assistit. Bé, no ens hi hem d’encaparrar. Tampoc no és pas cap cas excepcional. Són molts els fets que al llarg dels anys han arribat a la nostra coneixença sense que sapiguem exactament el camí que han seguit.
Aprofitant segurament aquella arribada, la samaritana, deixant la gerra a la vora del pou, va córrer cap al poble a fer saber a la gent, no sabem si incloent-hi aquell home que no era ben bé el seu marit sinó simplement la seva parella de fet, que al pou hi havia un home que deia que era el Messies, i que potser l’era, car sabia, sense que li n’hagués parlat ningú, la seva vida i miracles, i a dir-los que hi fessin cap. Mentrestant, els alumnes oferien al Mestre el recapte que havien comprat, perquè mengés, però ell, que aquell dia devia estar inspirat, els va dir, talment com havia fet quan era qüestió de l’aigua del pou, que tenia un aliment que ells no coneixien. Els alumnes van tenir una reacció lògica anàloga a la que una estona abans havia tingut la samaritana, i van suposar que mentre ells eren al supermercat algú altre li havia dut menjar. I aleshores, el Mestre els va col·locar el segon discurs teològic, una altra peça de qualitat, certament antològica, que és de doldre que la samaritana es perdés. Els va dir que el seu aliment era fer la voluntat del qui l’havia enviat i dur a terme la seva obra.
Que si ells tenien el costum de dir, per exemple, que quatre mesos més i ja serien a la sega, que ells els deia que es traguessin les lleganyes dels ulls i la son de les orelles i s’adonessin que els camps ja eren rossos, el ros esplèndid del blat madur, de les espigues d’or a punt de segar, amb la falç o bé amb el volant, que, de fet, és l’eina pròpia dels segadors. Que el segador ja cobrava el jornal i recollia el gra per la vida eterna i així s’alegraven a l’uníson el sembrador i el segador -el sembrador i el segador se n’alegren, se n’alegren, el sembrador i el segador se n’alegren de tot cor.
I que en aquest cas tenia raó la dita, segons la qual n’hi a un que sembra i un altre que sega, i que ell els havia enviat a segar on no havien treballat, que eren uns altres que havien fet la feina i havien suat de valent i que ara ells se’n beneficiaven, i que no es podien pas queixar, i que si es queixaven seria ben bé per vici.
Potser no tots el van acabar d’entendre, però sí que tots el van escoltar amb molta atenció i deferència i no van fer cap comentari. Per la seva banda els samaritans, que al capdavall eren bona canalla, si no tots uns quants, van creure que ell era relment el Messies, car aquella bona dona, de qui lamentablement no sabem com es deia, els havia comentat que, sense que ningú les hi hagués explicat, sabia les seves cirmunstàncies persionals, el van anar a trobar i li van demanar que es quedés amb ells. I ell, veient la seva bona voluntat, s’hi va quedar un parell de dies.
El devien tractar a cos de rei i ell s’hi devia abonar amb la seva catequesi. Fins al punt que els samaritans deien a la dona del pou que ara ja no era pel que ella havia explicat, que estaven convençuts que aquell home era el salvador del món, sinó per tot el que havien sentit d’ell mateix. Ja ens ho imaginem fàcilment.
Al cap d’un parell de dies, doncs, qui sap si no sense una lògica recança, el mestre va abandonar Samaria, que tan inesperadament hospitalària s’havia comportat, i cap a Galilea falta gent, on va esmerçar tots els seus lleures, incloent-hi els del dissabte, i els fariseus que es fessin retratar, a guarir malalts i tolits, artrítics i asatics, reumàtics i prostàtics, epilèptics i sifilítics, fins que el cor li va dir prou.
