Hi ha noms que no s’invoquen sense conseqüències. Simone Weil n’és un. No és una autora que es deixi domesticar fàcilment, ni en una cita brillant ni en una nota a peu de pàgina. Quan apareix, ho fa més aviat com una exigència. O pitjor: com una incomoditat persistent, com alguns films de Pier Paolo Pasolini, que tant l’admirava.
Potser per això, enmig del soroll constant de la democràcia contemporània —aquesta barreja d’opinió accelerada, identitats vigilades i veritats cada cop més negociables—, tornar a Weil no és exactament un gest erudit. És, si més no, una manera de posar-se en perill intel·lectual.
Però exigència —potser resistència— a què? O contra qui? Potser exagero, però hi ha moments en què la democràcia actual sembla funcionar per pura inèrcia: eleccions, titulars, escàndols, substitucions ràpides d’actors, batalles digitals i alhora brunzit de drons i explosions, economies més de parquet que de factories, mort dels més febles sempre… Tot passa, tot continua.
I, tanmateix, alguna cosa grinyola. Hannah Arendt va insistir que la política és l’espai de la pluralitat, no de la veritat absoluta. D’acord. Però què passa quan la veritat —no l’absoluta, sinó la mínima— deixa de ser fins i tot una aspiració?
És aquí on la veu de Weil, tan poc “política” en aparença, es torna incòmodament precisa: (“Els partits polítics són màquines de fabricar passió col·lectiva”, a Sobre la supressió dels partits polítics). Llegida avui, la frase té alguna cosa més de diagnòstic que de provocació. No perquè els partits siguin necessàriament pitjors que abans, sinó perquè la lògica que ella descriu sembla haver-se expandit: adhesió, identitat, reacció.
Cada vegada menys atenció. I l’atenció —això és potser el que més costa d’assumir— és per a Weil una categoria política. No una tècnica cognitiva, sinó una disposició moral: (“L’atenció, presa en el seu grau més alt, és la mateixa cosa que la pregària”, a La Gravetat i la Gràcia).
Per entendre-ho, potser cal sortir dels llibres. Ella ho va fer. I no de manera simbòlica. Va deixar l’ensenyament per treballar en una fàbrica, assumint en primera persona aquella forma de violència lenta que no mata, però que desgasta la capacitat de pensar. D’aquí neix el que després llegirem a La condició obrera, però en origen no hi ha teoria: hi ha experiència.També va voler provar la guerra. A la guerra espanyola del 36-39, al costat de la columna de Durruti, va buscar una revolució que no es corrompés en exercir el poder. No és gens clar que trobés el que buscava, més aviat al contrari. El seu intercanvi epistolar amb Georges Bernanos, des de posicions molt diferents, té alguna cosa de reconeixement mutu davant d’un mateix desastre: la violència que ho contamina tot. (“La força és allò que converteix en cosa qui li està sotmès”,a La Ilíada o el poema de la força).
La frase és coneguda, però potser no prou pensada, si em permeteu: Perquè no parla només de víctimes. També parla dels qui exerceixen la força, encara que creguin fer-ho per una bona causa. I aquí la distància amb Karl Marx es fa evident. Marx confiava —amb matisos— en la capacitat transformadora de la història. Weil, en canvi, sembla sospitar que la força té memòria pròpia, termodinàmica, que no desapareix simplement canviant de mans. No és una idea còmode. Tampoc gaire operativa, potser. Però costa ignorar-la.
I és en aquest punt on, gairebé sense adonar-nos-en, com no? apareix de reüll Plató. No com una referència erudita, sinó com una ombra persistent. Perquè tant en ell com en Weil hi ha una mateixa intuïció: la veritat no és una construcció humana, sinó una realitat que només es deixa veure quan el subjecte es transforma, deseixint-se.
Plató ho va dir amb la imatge de la caverna (“l’educació és el gir de tota l’ànima cap a la llum”, a La República, llibre VII)*. Weil, molts segles després, revisita Plató i ho radicalitza fins a fer-ho gairebé inhabitable: no es tracta només de girar-se, sinó de buidar-se. D’acceptar que el jo és sovint un obstacle.
Així, l’atenció esdevé una forma d’obediència a la realitat. Només quan deixem d’imposar-nos-hi, pot aparèixer alguna cosa semblant a la veritat. Tant en Plató com en Weil, el coneixement no és un acte de poder, sinó de receptivitat. El bé no es produeix: es reconeix, perquè “La idea del Bé és allò que dóna veritat a les coses conegudes”, (La República, llibre VI).
Descobrir (o caure) en aquesta coincidència, lluny de ser acadèmica, és profundament incòmoda per al nostre temps. Perquè qüestiona una intuïció molt arrelada: que la veritat és negociable, construïble, adaptable. Weil —i amb ella Plató— suggereixen el contrari: que la veritat exigeix una transformació de qui la busca.
Aquesta mateixa desconfiança travessa les seves posicions polítiques. Quan critica el colonialisme francès, o el gaullisme, no ho fa des d’un alineament ideològic, sinó des d’una exigència de coherència moral.
A L’arrelament hi ha una proposta que, llegida avui, resulta gairebé estranya: que la política hauria de començar no pels drets, sinó per les obligacions. (“La noció d’obligació precedeix la de dret”, a L’arrelament).
Confessem que aquesta idea incomoda. Hem après a pensar la democràcia en termes de drets —i amb raó, però no: perquè Weil obliga a girar la mirada: un dret només és real si algú se sent obligat a respectar-lo. Dit d’una altra manera: l’edifici dels drets necessita un fonament que no és jurídic, sinó moral. De totes totes, prepolític, com les mores que invoca Tocqueville a La democràcia a Amèrica. Potser per això, no ens les donem d’erudits descobridors, figures tan diferents com T. S. Eliot, Albert Camus o Emmanuel Mounier hi van veure alguna cosa d’excepcional.
Potser aquí hi ha la pregunta de fons: just ara que tant ens convé, quina mena de persones necessita una democràcia per no degradar-se?
Serveix, doncs, Weil per a la democràcia del segle XXI? No ho sé del tot, ho deixo amb l’interrogant. I potser aquesta és la resposta més honesta. Weil no ofereix receptes, però introdueix una inquietud que costa de fer callar. Quina llàstima de mort tan jove!
Liliana Cavani, com Passolini, ho va veure amb claredat. A Simone Weil. Lettere dall’interno la seva Weil és una figura incòmoda, radical per coherent, que no encaixa. Potser i precisament per això encara ens serveix i encara cal llegir-la. No perquè ens digui què hem de fer, sinó perquè ens dificulta seguir fent veure que ja ho sabem.
