Sempre hem sentit que la paraula “seguretat” té una associació directa amb la presència policial, amb la contenció del conflicte, amb la resposta immediata al perill. En anar contra els dolents. I sí, tot això és necessari. Però també profundament insuficient.
Hi ha una altra inseguretat, molt més silenciosa, que no surt a les estadístiques ni s’ha resolt amb patrulles al llarg de la història. Una inseguretat que no fa soroll, però que desgasta: la inseguretat de no saber.
No saber si podràs emancipar-te abans dels 35. No saber si el teu esforç tindrà recompensa. No saber si formar una família és una decisió viable o una temeritat econòmica. No saber si el teu futur serà millor que el present.
Aquesta és la inseguretat que travessem avui els fills de la classe mitjana treballadora de Catalunya. I especialment els joves.
Ens hem acostumat a viure en la provisionalitat. Contractes temporals, preus de l’habitatge inassumibles, trajectòries vitals fragmentades. Tot és incert. Tot és reversible. Tot és fràgil. Ens van prometre futur… i ens han donat paciència!
I en aquest context, demanar “seguretat” no és només demanar més policia al carrer. És demanar alguna cosa molt més profunda: certeses.
Certeses de futur. Certeses de projecte vital. Certeses que ens permetin planificar, arrelar, construir.
Però aquí és on apareix la paradoxa. Mentre el debat públic es concentra en la seguretat entesa com a ordre i control, una part creixent de la societat, i especialment els joves, vivim amb la sensació que el terra sota els peus és inestable. I quan això passa, quan les institucions no són capaces d’oferir horitzons clars, la gent busca respostes ràpides en altres llocs suposadament innovadors.
No és casualitat que determinades opcions polítiques que prometen “ordre i certesa” expliquin a les xarxes socials que tenen la clau de tot i guanyin adeptes. No necessàriament perquè ofereixin solucions reals, sinó perquè ofereixen una cosa que avui és escassa: la sensació de control, de direcció, de resposta clara davant d’un món confús.
Potser ens hem equivocat en el diagnòstic. Potser la qüestió no era només quanta seguretat hi ha als carrers, sinó quanta seguretat hi ha a les vides. Potser el problema no era només la por al delicte, sinó la por al futur. I això interpel·la directament la responsabilitat política.
Perquè generar seguretat no és només garantir l’ordre públic. És construir marcs estables on se’ns facilitin trajectòries vitals coherents. És permetre que una generació pugui imaginar-se demà sense angoixa. Potser la seguretat real no és només caminar tranquil per la nit, sinó poder marxar a dormir tranquil pensant en el demà.
I això, avui no està garantit. Els joves no reclamem privilegis. Reclamem certeses. Reclamem ni més ni menys que normalitat. Perquè no volem un futur resolt, però sí un futur possible. No volem que ens ho donin tot fet, però tampoc volem jugar amb el sistema fent trampes.
Perquè quan les certeses desapareixen, el buit que generen no queda mai buit. Algú l’omple. I sovint no són les millors opcions. Ni pel present. Ni pel futur. Però tampoc pel passat. Catalunya no ha estat mai això. Per l’amor de Déu!
Potser ha arribat el moment de redefinir què entenem per seguretat. De deixar de pensar-la només en termes reactius i començar a construir-la en termes estructurals. De passar de la por a la confiança.
Perquè, al capdavall, la seguretat més important no és la que ens protegeix del que pot passar, sinó la que ens permet saber cap a on anem.
Perquè això va de la llibertat de poder viure sabent que ens assegurem, entre tots, un futur lluny de promeses.
