L’arquetip de la deessa Venus o Afrodita s’activa en la psique de tota dona en el moment d’enamorar-se. En la mitologia grega, en les seves formes i caràcters déus i deesses s’introdueixen en els assumptes terrenals. Per aquest motiu tenen històries que ens fan de mirall. Més encara: esdevenen figures arquetípiques que poblen les històries més antigues de la humanitat. En les deesses del panteó grec trobem l’arquetip de la mare, de la filla, de la germana, de la vestal, de la sacerdotessa, de la dona sàvia, de la fetillera, de l’amant, de la musa inspiradora o iniciadora… En la vida d’una dona es poden anar succeint, o superposant, alguns dels arquetips, o encarnar-ne un de sol.
En la nostra cultura Mediterrània tan influïda primer per la cultura grega i després per la romana, de Venus tenim, poderosa, una imatge a la retina que es fa més sensible encara quan la contemplem en directe a la Galleria degli Uffizi, de Florència: El naixement de Venus, de Sandro Botticelli. La tela va ser pintada en els temps del primer renaixement, entre els anys 1482 i 1485. S’inspira en un tema mitològic: la Venus del quadre és Afrodita, la deessa grega de l’amor. Tot en la pintura de Botticelli és com una carícia que amaga una sensualitat subtil com la que trobem, via literària, a El naixement de Venus (Lleonard Muntaner Editor), de Josep M. Argemí (Barcelona, 1965).
Mitjançant una faula situada als nostres dies, Josep M. Argemí fa néixer una venus en sentit metafòric en el cor que contempla la bellesa del món. És a dir: descriu com emergeix en l’ànima un enamorament de les formes de bellesa del món per a qui en descobreix els seus fulgors en la natura, en la vida. Al mateix temps, en la història contada per Argemí, aquesta bellesa naixent s’encarna en una jove: na Sílvia, gairebé una adolescent, una nímfula que sospira per viure no l’amor somiat sinó l’amor real amb el qual finalment es despertarà la seva venus interior.
Els camins que porten na Sílvia Dujardin d’Oliver al naixement de la seva venus interna són envitricollats. Però, què seria una faula sense els ingredients que la componen: aquí proves, allà prohibicions i més enllà manyagueries que la fan sortir sempre airosa en totes les ocasions com si mai no hagués trencat un plat. Tots els qui contemplen na Sílvia se n’enamoren. O se li volen assemblar, com na Mimí, qui, regalada pels qui se serveixen del seu cos, no obstant exclama: «¿Quin home em veurà com allò que som vertaderament, la deessa de l’amor?»
En la galeria de personatges que habiten el quadre literari El naixement de Venus, de Josep M. Argemí (que l’autor situa a Mallorca i en la classe benestant, encara que ja en una decadència que als lectors li poden evocar els escenaris i l’atmosfera de Raixa), no hi falten figures-tipus com el canonge Dom Guillem Orfila, o el diplomàtic enamoradís: Hermman Zu Gutenberg, o el poeta Ramis d’Ayreflor, o la baronesa de Pinós, o en Pau de Santo Spirito, també poeta, encara que una mica diabòlic… però tan atractiu.
En un llenguatge d’alt voltatge poètic, amarat d’expressions i girs propis de la parla mallorquina i ple de referències cultes, Josep M. Argemí adelita els lectors amb una història tan vella com el món. Com la història de la mateixa deessa Venus naixent, donant-se a llum a la seva naturalesa més pura en la seva bellesa sublim. En la part humana, una dona que desitja i és desitjada, una dona que estima i és estimada, és sempre una venus: l’amor l’embelleix amb el seu esplendor radiant: «el foc del migdia», com escriu Josep M. Argemí.
