Sempre m’han semblat excessius els advertiments de Josep Pla respecte d’aquest autor rus: no llegissin mai Dostoievski! aconsellava. I és normal que Dostoievski l’inquietés, com ens inquieta a tots quan el llegim o el rellegim. Només un sant, o un cínic, podria passar per les seves planes amb la tranquil·litat que proporciona gairebé sempre la lectura de Tolstói. Tolstói i Dostoievski. O, millor encara, Tolstói o Dostoievski. Per què tothom, de Zweig a Steiner, sense oblidar a Berlin, ha tingut la necessitat de col·locar una “o” disjuntiva entre ambdós autors russos? La resposta és ben senzilla com tot seguit veurem. L’advertiment de Pla, d’altra banda, és el judici d’un interpel·lat en primera persona que no sap on amagar-se, una vegada s’ha vist singularment assenyalat pel dit de Déu. Dostoievski ens revela a tots el nostre costat caïnita més profund, quan ens acusa sense pietat, quan no sabem on amagar-nos –ni tan sols rere la roca de Sísif-, per escapar de l’ull de Déu, és a dir, de nosaltres mateixos. Els seus descarnats retrets esdevenen els nostres retrats, les caricatures més obscenes de l’ànima. Les seves turmentades anàlisis psicològiques ens atrapen en fals i, esclar, Pla se sentia profundament, pertorbadorament acusat. Ja al començament de la seva obra magna, “Els germans Karamàzov”, hom es troba amb el capítol titulat “Un vell pallasso”, on es fa el primer retrat psicològic de Fiòdor Pàvlovitx Karamàzov, el pare dels germans. El capteniment d’aquest embriac davant l’stàrets Zòsim és molt similar al de Josep Pla al Glacier, tal com ens el descriu J.M. Castellet en “Els escenaris de la memòria”. És de suposar que “escenes” com aquella n’hi hagueren moltes en la vida de Pla, per bé que no sempre en presència d’un cronista que sabés –i volgués- immortalitzar-les. No insistiré en això; qui vulgui que analitzi ambdós textos, els compari i arribi a les conclusions que hagi d’arribar. Només diré que Pla, com Dostoievski, mantingué tota la vida una lluita agònica, aferrissada, contra la bestialitat, com palesa fins i tot la dedicatòria que estampà en el meu primer volum de l’OC; hi posà això: Lluitar contra la bestialitat, ecco il problema. Hi som a prop! L’esperit existeix. Josep Pla. Poblet, març 1981.
El cristianisme i el socialisme són compatibles? per descomptat que si; afirmar el contrari, avui, constituiria una greu mistificació, per bé que cal matisar. Gràcies a Déu la nostra socialdemocràcia s’ha domesticat en el sentit contrari al previst per Marx (i Engels). Per dir-ho molt ràpidament i a l’engròs, el marxisme ha esdevingut un socialisme utòpic impracticable, com palesa la força dels fets. En canvi, tot aquell marasme que Engels designà amb el nom despectiu de socialisme utòpic (Fourier, Saint Simon, Owen, Cabet i tants altres) es troba avui a la base de les socialdemocràcies europees i dels ecoprogressismes. Són les paradoxes de la història. Res a dir-hi. Però per a Dostoievski socialisme i cristianisme eren incompatibles, com ho són la humanitat i el proïsme, la solidaritat i la caritat, el paradís terrenal i el cel, la misantropia i la filantropia, etc… el socialisme –diu el novel·lista rus- no és solament la qüestió obrera o del quart estat, sinó sobretot la qüestió de l’ateisme, de la seva encarnació contemporània, la qüestió de la torre de Babel (¿multiculturalisme?), que la construeixen sense Déu, no per atènyer els cels des de la terra, sinó per abaixar els cels fins a la terra. Cal, tanmateix, precisar que el socialisme de Dostoievski no és exactament la nostra socialdemocràcia ni el nostre ecosocialisme, que es poden nodrir –i de fet es nodreixen- de cristians. Com més estimo la humanitat en general, menys estimo les persones en particular, considerats com a individus, fa dir a un dels seus personatges. Sovint he somniat apassionadament que servia la humanitat, i potser hauria pujat de debò un calvari pels meus semblants si hagués calgut, quan en realitat no puc viure amb ningú dos dies seguits en una mateixa habitació, ho sé per experiència. Així que hi ha algú prop meu la seva presència m’oprimeix, em destorba, em neguiteja. Al cap de vint-i-quatre hores, m’agafa tírria contra les millors persones: l’un, perquè es queda massa temps a taula; l’altre, perquè està refredat i no para d’esternudar. Em torno enemic dels homes, a penes entren en contacte amb mi. En canvi, com més detesto els homes en particular, més cremo d’amor per la humanitat en general. No cal dir que la crítica dostoievskiana s’adreça, en primer lloc, als cristians i no als socialistes. Vegem-ho.
Quan era força més jove m’impressionà molt una petita novel·la d’Unamuno, “San Manuel Bueno, mártir”, tant que, un cap d’any que la neu gairebé ens colgà, me’n vaig anar a cercar el llac de Sanabria, a Zamora. Allí vaig perdre el control del vehicle per causa del glaç fins que quedà completament blocat a frec d’un parterre. No hi havia ningú més que jo. El paisatge nevat, completament desert, se m’afigurà l’estepa siberiana. Les rodes començaren a girar sobre si mateixes. Ningú no em podia ajudar i, tot sol com estava, no em veia pas en cor de redreçar el vehicle. Després de més de tres hores d’agonia, en el sentit unamunià del terme, finalment vaig aconseguir sortir del forat, encara no sé com. Un parell de dies després, passejant de nit per les muralles del nucli antic de Puebla de Sanabria, meravellosament il·luminat –no hi ha res més bonic, de nit, que els clarobscurs de la neu esgrogueïda per la il·luminació i el seu contrast amb els carreus mil·lenaris- vaig “comprendre” que Déu sempre parla indirectament. De fet, la resposta l’hauria pogut trobar Unamuno en Dostoievski. No entenc per què no fou així. Ni pobles enfonsats, ni campanes a mitjanit. Proïsme i únicament proïsme. L’home sol no va enlloc, i la humanitat, així en general –el género humano-, és una abstracció que no vol dir absolutament res; un mil·lenarisme com qualsevol altre, que ve a ser pràcticament el mateix que la solitud més espantosa. També San Manuel Bueno és una altra abstracció que jo no he trobat mai personificada damunt la terra. Normalment, qui més es turmenta pel transcendent és qui menys es preocupa pel proïsme, i a l’inrevés.
Per a un novel·lista èpic i optimista com Tolstói la humanitat pot ser redimida, esclar, per les abstraccions de qualsevol ordre. No hi fa res que la història immediatament posterior no li hagi donat la raó. El fracàs de 1989 no té res a veure amb l’humanisme homèric de Tolstói. El seu mil·lenarisme s’emmarca en la més pura tradició occidental que continua vigent, esclar, en els seus principis més importants, a pesar de 1989; només faltaria que no fos així. Ni el fi de la història ni res de res; un capítol més que hauran d’escriure els historiadors, vulguin o no, i anar tirant que ja és prou. I qui pensi que per això Occident ha de canviar la seva forma de pensar no ha entès res. El fet que la història recent no hagi donat la raó a Tolstói, a curt termini, no treu ni posa res als principis sobre els quals Occident va fornir les seves il·lusions i esperances. Que d’il·lusions també es viu; i es progressa. A l’altra punta del cabdell, però, Dostoievski encarna el sentiment –i el ressentiment- tràgic de la vida. No cal insistir-hi. Són la cara i la creu de la mateixa moneda: l’èpica grega (Tolstói) versus la tragèdia grega (Dostoievski). Occident és ambdues coses a la vegada.
Però jo em quedo amb Dostoievski, per formació i per deformació. Dostoievski ens implora una i altra vegada que no ens mentim a nosaltres mateixos, perquè si ens acostumem a mentir-nos acabarem mentint als altres sense adonar-nos-en. Qui s’enganya a si mateix i fa cas de les pròpies mentides arriba que ja no distingeix la veritat ni en ell ni al voltant seu; així és que perd el respecte propi i dels altres. Com que no respecta a ningú, ja no pot estimar; i no podent estimar, per ocupar-se i distreure’s es dóna a les baixes passions i als plaers més grollers; arriba fins a la bestialitat en els seus vicis, i tot això li ve de la mentida continuada amb si mateix i amb els altres. Qui s’enganya a si mateix pot ser el primer d’ofendre’s. De vegades és agradable ofendre’s, ¿oi? Un individu sap que no l’ha ofès ningú, però ell mateix es forja una ofensa i menteix per ennegrir el quadro a gust seu, i es repenja en una paraula i fa d’un gra de sorra una muntanya, i ell ho sap, i no obstant és el primer d’ofendre’s, perquè així sent un plaer, una intensa satisfacció, i d’aquesta manera arriba a sentir la veritable rancúnia, l’odi… Per què serà que les veritats que més tardem en descobrir són sempre les més amargues? D’altra banda, que difícil és no enganyar-se a si mateix! Com diu Huxley, els altres són capaços de llegir les nostres veritables intencions amb la mateixa facilitat amb la que nosaltres som capaços de llegir les veritables intencions dels altres. En canvi, pel que fa a nosaltres mateixos les coses van d’una altra manera, per causa de l’instint de supervivència. Ningú no és capaç de comprendre totalment les seves pròpies maniobres –diu Conrad- encaminades a defugir el coneixement d’un mateix. Cada vegada que em miro al mirall m’haig de dir tres mentides consecutives en una mil·lèsima de segon, per anar tirant.
Proïsme i humanitat: ecco il problema. Els nouvinguts, els qui ja són aquí, amb papers o sense papers, són el proïsme, perquè la caritat no en sap de papers, a diferència de la solidaritat, que és extremament orgànica i burocràtica, fins el punt que es defineix per allò que nega (ONG). La humanitat, el género humano, en canvi, no té res a veure amb el proïsme. Aquests mil milions de ser humans desdibuixats que pretenen entrar a Europa no pertanyen al món del proïsme sinó al de l’estadística. Per això constitueixen un problema la solució del qual no passa per la nostra caritat sinó per unes polítiques governamentals, supragovernamentals i internacionals més justes, equitatives i solidàries -ara si- i menys egòlatres. Darrere del “papers per a tothom i sufragi universal des del primer dia” s’amaga una gran impostura, la mateixa impostura que s’amaga darrere de l’amor abstracte a tota la humanitat, que a res no compromet, com ens ensenyà Dostoievski. El proïsme té cara i ulls; només se’l pot estimar mirant-lo fit a fit.
No es deixessin entabanar pels solidaris universalistes; allò que els mou no és l’amor sinó l’odi i la rancúnia –si no el filldeputisme i la bestialitat- per causa d’una Catalunya que, després de tots els turments imaginables, no han aconseguit doblegar a les pretensions de Castella, ni tan sols amb l’inestimable ajut dels falsos independentistes. ¿Quina millor disfressa podria adoptar, avui, el conde duque de Olivares per assolir els seus objectius, que la d’un independentista català pseudoprogressista? Parlant en termes estadístics i demogràfics, altres països europeus tenen deutes històrics amb el nord d’Àfrica, a causa del colonialisme. Nosaltres no. Castella i Lleó tenen deutes històrics amb Sudamèrica, que per alguna cosa la munyiren fins a deixar-la seca i amb les mamelles sangonoses. Nosaltres no; ho tinguérem prohibit. Que restitueixin ells llurs deutes històrics i ens deixin tranquils. Es tracta, ni més ni menys, d’aplicar al peu de la lletra el que ordenà la reina Isabel, dita “la catòlica”; Déu me’n guard de desobeir una reina tan manaia: “Por quanto las Islas e Tierra Firme del Mar Oceano e Islas de Canaria fueron descubiertas e conquistadas a costa de estos mis Reynos e con los naturales de ellos, y por esto es razón que el trato e provecho dellas se haga e trate e negocie destos mis reinos de Castilla y Leon, y en ellos y a ellos venga todo lo que dellas se trajere, por ello ordeno y mando que assi se cumpla” (el subratllat és meu). Ai, Carod! tu i els teus viatgets, com et maltractarà la historiografia! Per acabar, potser misantropia i filantropia no són tan antagòniques com podria semblar. Jo els proposo ser filantrops amb el proïsme i misantrops amb la humanitat, amb el género humano.
PS: totes les cites de Dostoievski són transcripció literal de la traducció que, l’any 1961, feu Joan Sales de “Els germans Karamàzov”. L’ordre d’Isabel, dita “la catòlica”, la trec del volum IV de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar. Aquest volum, de 1989, fou redactat íntegrament per Núria Sales.
