Sempre hi ha coses de les quals ens avergonyim. Coses que per res del món no voldríem que els altres sabessin de nosaltres. Defensem de vegades una no prou veritable reputació. Però, de fet, no hauríem de tenir cap vergonya de dir tot allò que no tenim vergonya de fer, o de pensar. Em desplauen els pensaments impublicables i la pitjor de les meves accions i condicions no em sembla tan lletja com em sembla lleig i covard el fet de no atrevir-me a confessar-la. Tothom és discret en la confessió i tothom hauria de ser discret en l’acció: la valentia de cometre una falta és d’alguna manera compensada i continguda per la valentia de confessar-la. I, si a penes ningú no confessa els seus vicis, això deu ser a causa que encara se’n troba i se’n sent presoner. Sèneca deia que explicar els somnis, per inconfessables que siguin, és propi de l’home desvetllat. En fi, ja fa un cert temps que tot això ho aprenguí de Montaigne i del seu assaig “Sobre uns versos de Virgili”. El gran bé i el gran consol de Montaigne. No resulta fàcil practicar-ho. Ja ho sabem que les coses que realment valen la pena mai no ho són, de fàcils. Però som massa febles i hem massa après a fer trampes amb nosaltres mateixos. I potser ens hauríem de conformar a estimar la saviesa alegre i sociable, i fugir de la brusquedat dels costums i de l’excés d’austeritat. I tenir per sospitós tot rostre esquerp. Homes desvetllats contra “l’arrogància trista d’un rostre tètric”.
