Ahir al vespre vaig veure tots els caps de llista catalans realment cansats ja abans de començar. Feien mala cara i aquest esforç impostat de to mitinero segur que no és bo per la salut i la tensió arterial. Això de la política és molt dur i consumeix molt. Igual que als esportistes d’èlit, caldria preparar-los-hi una dieta especial reforçada. I més en temps de crisi i de pluja de notícies internacionals que interessen més que el què es diu a la campanya electoral. De fet, tothom ja sap que dirà cadasqú i es té la mida presa als partits i caps de llista. I els periodistes, amb les imprescindibles i tant criticades quotes, sempre igual. No em fio dels partits però encara menys del criteri de què és notícia d’alguns periodistes. I a sobre a aquests ni els toquis, ni els critiquis. Quasi ens podrien estalviar la campanya. O reduir-la a tres dies i un debat. Als electors també ens cansa i avorreix.
A qui veig més tranquil acudint a les eleccions és a Iniciativa per Catalunya. Té un vot tant consolidat com residual en el conjunt del Parlament espanyol. Pel què serveix, és difícil que perdi vots. Només els perd quan governa. I em temo que això va per llarg. Així que si vostès no han perdut la feina, tenen habitatge pagat i segona residència, estan a la última del disseny i les noves tendències, es senten ecosocialprogressistes alternatius i solidaris amb el món mundial, tranquilitzin la seva consciència i, a més de comprar-se una bicicleta, votin Iniciativa. És com anar a missa els diumenges i prescindir de l’evangeli entre setmana, però només una vegada cada quatre anys. Més fàcil que els catòlics a qui tant critiquen.
Esquerra és l´únic que necessita realment la campanya. Per donar a coneixer el seu candidat i recordar fins a l’extenuació que es van equivocar al propiciar el tripartit, especialment el segon. Em vaig posar les mans al cap quan vaig sentir, abans de la seva liquidació política, al senyor Ridao proposant anar junts amb Iniciativa. I després afegir que ERC no havia de demanar perdó per res, en relació al tripartit. En Junqueres i en Bosch necessiten temps per orientar i donar missatges inequívocs del canvi que hi ha i que vol haver-hi a ERC i Reagrupament. Ara bé, algunes declaracions del candidat, sumat al trist espectacle montat per la designació del cap de llista per Girona demostra que encara queda gent amb qui no pots anar junts ni a la cantonada. El primer problema de Junqueres, gran actiu pel país, no és Espanya sinó el seu propi partit. Esperem que se’n surti.
El PSC-PSOE es pensa que la gent és idiota. Si en alguna cosa hem avançat és en la maduresa política dels votants. El PSC-PSOE s’estrellarà no només pel desastre estatat del govern Zapatero sinó perquè la senyora Chacón és el seu clònic en versió femenina. Ningú altra, llevat de la senyora Pajín, és capaç de sumar més frivolitats i tòpics arnats en menys minuts; o de donar menys idees fonamentades en més temps. Pretendre prendre el pèl a la gent passa factura. Encara que ho facis posant cara de mosca morta que no ha trencat un plat. I Rubalcaba, tant brillant com poc creïble, no ho arreglarà. Un personal, en definitiva, a qui si dones l’esquena te la deixaran com un colador; amb un somriure a la cara això si.
Parlant de circonites poc creïbles i somriures forçats (com molt bé ha senyalat Puigverd) al candidat de CiU se’l veu especialment defallit. Imagino el pànic escènic d’un possible tercer lloc, en vots o escons, a la seva circumscripció de Barcelona i fins i tot potser al conjunt de Catalunya. El resultat el pot deixar encara més encarcarat. Aquest home hauria de cuidar més la seva delicada salut i dedicar-se a la família i els amics, que afortunadament diu que són molts. Ja li reconeixerem tot el que ha fet pel país amb l’atorgament d’alguna medalla o condecoració, si és que ni falta alguna. I un bon lloc a una gran empresa, que pel què va declarar al Congrés, es veu que això de la política li dona just per pagar la hipoteca. I un consell gratis de jubilat: que busqui vots a l’únic lloc on en pot trobar: al PSC. Efectivament, només entre els votants del PSC decebuts pot incrementar adhesions que compensin la pèrdua lateral de vots especialment a favor del PP, de l’abstenció i vot en blanc i encara uns pocs a ERC. De fet a l’ajuntament de Barcelona, el PP ja ha dit a CiU que no són “el govern dels millors sinó el dels mateixos”. I en part té raó. I no recorden que volia entrar al govern del PSOE? I ja feien reunions conjuntes les cúpules d’UDC i PSC quan el president era Montilla? Però llavors el cosí espanyol de Durao Barroso, el gran amic de Rubalcava, haurà d’obviar a la campanya el discurs més ideològic que treu, oportunista, quan convé.
Finalment, el PP. El gran i indiscutible guanyador. Amb l’expectativa afegida d’un molt important vot ocult a Catalunya que acabarà a les seves mans. Res a dir. Li han posat tant fàcil la resta de partits…. Es demostra, contradint Andreotti, que en política, qui aguanta a l’oposició, no es crema sinó que acaba reexint. Mas, Trias i ara Rajoy en són exemples. I el PP té les portes obertes de bat a bat per consolidar-se a Catalunya. I ja veureu qui curiosament li acabarà posant la catifa.
Un consell final a tots plegats: Fa només quatre anys, o tres, el PSOE governava arreu i tenia un poder ilimitat. Dominava totes les institucions. Quasi ningú pensava en la subtil línea que separa l’èxit del fracàs. Res en el món de la política democràtica és etern. Ni polítics ni governs ni tampoc estats. Sabran veure-ho a temps CiU a Catalunya i el PP a l’estat espanyol?
Necessiten actuar amb saviesa, valentia i generositat. Saviesa per llegir a temps el que els ciutadans necessiten, els demanen i esperen d’ells, valentia per aplicar-ho i assumir riscos; i generositat per renunciar a certs personalismes abans que la indignació social i nacional, esparracada i amb corbata, converteixin el vot en blanc en la llista més votada.
