Sant Tornem-hi amb els noms de les coses. Nomina sunt omina. Diguem, doncs, les coses pel seu nom. Cert: Luisa Fernanda Rudi i el seu equip de govern a l’Aragó representen, per a la lingüística i per al respecte de les minories, quelcom de semblant al que Cecilia Giménez féu per l’art sacre. I, tanmateix, a l’Aragó hi continuarem parlant el català. Passat l’esgarip i l’estirabot que ha provocat la nova llei, què en quedarà, de la febrada piulaire, del foc d’encenalls d’una indignació a borbollons que s’esbrava més de pressa del que es congria? Contra un cert desfetisme, opino que podem ser optimistes car, mal els pesi, la Franja és l’enèsima prova provada que ni el fet ni el plet català són cosa d’un barcelonisme quadriprovincial inventat, sinó l’inemmascarable reflex d’una realitat ben viva i que ens alimenta amb, entre d’altres, excel·lents mostres de talent literari.
Us proposo un breu exercici per matar el tema, amb llautó inclòs. La Càtedra UOC de Multilingüisme ha fet la sensata tasca de comparar les lleis de llengües de l’Aragó a dues columnes: la de 2009, impulsada pel president Iglesias, enfront de la que les Corts de l’Aragó acaben de votar. A la columna esquerra (que correspon a la llei de 2009), ben bé quinze referències directes al terme català/-ana. I a la dreta? S’ho imaginen, oi? Zero, exacte. Ens reten invisibles, sí, però es retraten a si mateixos, i de quina manera.
El respecte a la lletra i l’esperit de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries per part del Regne d’Espanya (que la va ratificar ara farà 12 anys) queda totalment compromès, un cop més. A la intempèrie que hi patien català i aragonès, caldrà afegir-hi la befa i la cacofonia per a tota la comunitat catalanoparlant i que el front d’Aragó es galvanitzi a l’estil del del País Valencià. Setanta mil franjolins passaran a ser l’ase dels cops, tot i que ja hi tenen el llom avesat i l’estatus quo no s’altera, fet i fet. Ni oficialitat ni res que s’hi assembli, ahir com avui. Recordem-nos de l’infame i no precisament eufònic chapurreau amb què se’ls i se’ns minoritzava.
Què ho fa, que s’entestin a fer del català parlat fora del Principat un reducte folklòric i a voler amagar sota la catifa autonòmica retalls del nostre domini lingüístic? Doncs en tenim prou amb tres paraules de Muntaner: mata de jonc. Bocí rere bocí, creuen que podran amb nosaltres com qui juga a arrencar cebes. En la resposta, més enllà de la piulerada, cal ser implacables, constants, serens: cal parlar, escriure i pensar en bon català, que ens procuri gaudi i intel·ligència, il·lusions de futur compartit, tant a la Franja com la resta d’indrets on un ‘bon dia’ es contesta amb un ‘bon dia’. Crec que no ens mancaran pas projectes, ara!
Una certa facció del nacionalisme espanyol supremacista no descansa en l’intent d’arraconar, d’esquarterar i de liquidar (segons la relació de forces del moment) tot allò que els resulta incòmode; la resiliència de la llengua catalana els és, de totes, l’anomalia més coent. Doncs, per acabar dient les coses pel seu nom: si els cou, que s’hi posin fulles. Vetllem perquè, l’endemà del fet constituent, els catalanoparlants que romanguin a Espanya siguin tractats de manera exquisida i no com fins ara.
