He sentit les notes que omplien la sala
i he vist el teus dits lleugers que recorrien el teclat
t’he mirat i el teu rostre era un poema, i l’escala
que polsaves, les notes amb el cor inspirat.
Chopin era un vers d’amor, quina delícia,
amb tota tu portada pel noble sentiment
i era per a mi un tresor, una dolça carícia
era la culminació de l’amor que l’esperit sent.
I tu menuda que creixes com gegant a les altures
amb l’arquet a la mà i a l’espatlla el violí
ens fas riure i plorar com si fóssim criatures
i voldríem que la sonata no tingués mai fi.
El teu rostre somrient, la sensibilitat acusada
sortien de cada nota, a cop d’arquet a la teva mà
et trobaves tota tu com transportada
amb la música sentida que no podies oblidar.
La Elisabet i la Júlia dues virtuoses
abocades a la música a cada instant
l’una amb el piano, l’altre amb el violí, tan amoroses
les seves joguines, amb les que sempre estan jugant.
Quan les dues fan un duet jo m’enamoro
del sentiment que els surt de l’ànima feliç
i fins en alguns moments sento que ploro
d’emoció, de plaer que em porta al paradís.
Orgullosa les he mirat amb goig i alegria
perquè la música les ajudarà a ser persones de bé
és un art tan sublim que els ajudarà sense melancolia
a trobar el com?, el quan? i el per què?
