Com que l’altre dia els Tecamolsaires vam acabar la trobada amb un joc on havien d’endevinar què hi havia dins unes bossetes de paper rosa amb el nom escrit de cada un dels del taller damunt, amb la condició que no la podien obrir, per suposat, ni tocar, ni olorar… i seguint la pista que, després d’obrir-la, no tocarien mai més de peus a terra; ara ja deveu suposar què hi havia. Doncs sí, un parell de color rosa. I deu haver estat amb aquests mitjons posats que la Carme Cinca Castells ens ha regalat aquest bonic escrit que ens trasllada a la innocència.
A l’escola
La mare va a buscar el petit Joel de l’escola, li demana si s’ho han passat bé amb els seus amics. No li respon. Al cap d’un moment li diu que avui han fet un joc amb tots els nens de la classe, que tots s’han hagut de tapar els ulls amb un mocador i comprovar que ningú veiés res, que no es podia fer trampa…
–Llavors hem menjat uns trossets de fruites diferents i altres coses, sense saber el que era, jo ho he endevinat quasi tot i havíem de dir si ho trobàvem dolç, salat, àcid, aspre, picant o amargant.
La mare està contenta de sentir el que li explica el seu fill i segueix escoltant-lo amb atenció.
–Això és el sentit del gust, que el trobem a la llengua –continua dient- i ara no recordo com es diu el que tenim sota la llengua.
–Les papil·les gustatives! –diu la mare.
–Sí, sí, això: les pastilles gustatives!
La mare somriu i el deixa continuar, no fos cas que el sentit de la perfecció ens deixés a mitja explicació…
–Detecten el sabor dels aliments, però abans de menjar-nos-ho, ho havíem d’olorar, perquè el gust i olfacte s’ajuden i ens donen el sabor dels aliments…
–Que interessants són les neurones del cervell… potser us han dit.
–Sí són bones amigues…I encara hem fet més coses. Hem tocat un mocador de seda, una tovallola, un paper fi i un de gruixut. Tots amb una textura diferent. Això és el sentit del tacte. Saps, n’hi havia un de tan finet com les teves mans?
La mare se les mira i l’acarona mentre ell va explicant fil per randa:
–Quan hem sortit al pati, amb el sentit de la vista, hem dit tot el que hi vèiem, l’arbre que ara està florit, ple de flors de color de rosa, i que comença a treure les petites fulles verdes, el pardal que voleia i que hi té un niu amagat. Hem mirat el cel blau, els núvols blancs, la pilota rodona que rodola per terra…
Com les llàgrimes de l’alegria que també baixen i amoroseixen les galtes de la mare que té un fill que aprèn.
–I hem estat ben atents per escoltar quan tocaven les campanes del rellotge… i hem sentit els quatre quarts i les dotze campanades, tot plegat, sempre amb els cinc sentits a l’escola.
