Benvolgut bisbe Antoni: el pròxim dia 11 commemorem el centenari del seu naixement a Navàs, aquell 11 de març de 1926. I per això donem gràcies a Déu per la seva vida i el seu ministeri episcopal.
Ens vam conèixer a Montserrat (ho recorda?), en la Vetlla de Santa Maria, l’any 1990. Abans de la Vetlla vostè sopà amb la comunitat de monjos i després, a la sala de recreació, conversà amb nosaltres fins a l’hora de baixar a la basílica. Venia de Menorca, i havia estat nomenat bisbe de Solsona. Tornava a casa (encara que a Menorca sempre es va considerar a casa), després de remar la nau d’aquella Església germana de les Illes.
Possiblement, vostè va conèixer el meu pare, perquè el temps que vostè va ser secretari de l’estimat bisbe Josep Pont, a la diòcesi de Sogorb, el meu pare anava a veure el Dr. Pont a Palau. El meu pare tenia una germana que vivia a Altura, al costat mateix de Sogorb, i sempre que anava a visitar la meva tieta, s’acostava a Sogorb per saludar el bisbe Josep. Segurament també vostè hauria vist la germana del meu pare, que, des d’Altura anava a passar alguna tarda amb la Sra. Benvinguda Pont. La Sra. Benvinguda, tan arrelada a la terra, i en un ambient castellà (perquè Sogorb pertany a la zona castellanoparlant del País Valencià) necessitava, com l’aire que respirava, parlar la nostra llengua. Ella deia que s’ofegava sense poder parlar català. I per això la germana de mon pare anava a petar la xerrada, en valencià, amb la Sra. Benvinguda. Ja sap, són anècdotes d’aquelles que expressen la bonhomia d’aquelles persones que ens han deixat un record i una petjada inesborrable, plena d’afecte i de tendresa, com vostè mateix, el bisbe Josep o mon pare.
Segurament mon pare li faria conèixer la campanya que el 1965 (amb més de 20000 signatures), es va fer per introduir la nostra llengua a la litúrgia, una tasca que sempre va recolzar el bisbe Josep Pont, a diferència dels altres bisbes del País Valencià, que no van moure ni un dit per utilitzar la nostra llengua a les misses i a la catequesi. La raó és que al País Valencià, actualment, a excepció del bisbe Enric, de València i el bisbe Sergi, de Tortosa, els altres bisbes i la majoria dels preveres i religiosos, tracten els cristians valencianoparlants com si fórem habitants d’una colònia.
Com l’enyorem, bisbe Antoni! Vostè, que va ser un enamorat de la nostra terra i un lluitador pels drets nacionals del nostre Poble, haurà viscut amb joia i amb una certa tristesa i desencís aquests últims anys que hem viscut. Per això deixo per a una altra carta els fets de setembre i octubre del 2017.
Uns anys abans, el 9 de novembre de 2014, vam fer un referèndum. Ja sé que ho va seguir amb alegria! I malgrat que ho teníem tot en contra, la gent del nostre País va sortir al carrer i va omplir de vots unes urnes de cartró, uns vots majoritàriament a favor del dret a ser un Poble lliure. Com li hauria agradat a vostè poder anar a votar a Navàs o a Solsona! Exercir el dret a expressar-se lliurement i apostar per la llibertat. El qui va ser bisbe de Solsona, Xavier Novell, amb valentia, també va animar els cristians d’aquest bisbat a votar. I a fer-ho sense por i amb llibertat. I ja ho sap, no? Per això, per una cosa tan elemental i tan democràtica com donar la possibilitat que el nostre Poble s’expressés amb llibertat, el president Mas, amb la consellera Irene Rigau i l’exvicepresidenta Joana Ortega, van ser imputats. És una cosa que no entenem, com segur que tampoc no ho entén vostè. Des del cel diuen que s’entenen les coses que aquí baix a la terra no comprenem. Però estic segur que aquesta imputació del president de Catalunya, no ho entendrà tampoc vostè, ni des del cel!
També estic segur que saltaria de joia veient que al capdavant de l’Església, hem tingut durant dotze anys, el papa Bergoglio, un home de mirada neta, com vostè, que ens encoratjava a caminar, a somiar, a creure, una mica més, en l’esperança. Vostè va remar amb valentia aquella nau de l’Església de Menorca i després, amb dificultats però sense por, va obrir nous solcs per animar l’Església de Solsona a mirar l’albada de Pasqua. Malgrat les foscors i els dubtes d’alguns. Ja sabrà, benvolgut bisbe Antoni, perquè al cel se sap tot, que el papa Francesc, amb valentia, va denunciar l’economia que mata i el “carrerisme”, que hem d’excloure al si de l’Església. El papa, com ho va fer vostè tota la seva vida, ens animava a ser servidors de l’Evangeli i de les comunitats cristianes, perquè “aquell que no viu per a servir, no serveix per a viure”. Aquestes paraules del papa Bergoglio ens recorden molt la seva vida al servei de l’Evangeli. El papa Francesc, benvolgut bisbe Antoni, va denunciar en un missatge adreçat a la FAO, aquella “cultura que descarta i exclou molts germans i germanes nostres”. I això també ens recorda el seu ministeri a favor d’acollir i d’incloure tothom. El papa Bergoglio (com ho fa també ara el papa Lleó), va denunciar la fam, de tanta gent, a causa de “la distribució injusta dels fruits de la terra” i de les “polítiques injustes”.
Ja me l’imagino al cel saltant de joia, benvolgut bisbe Antoni, quan s’assabentaria del missatge del papa Francesc en la Jornada de Propagació de la fe de 2015, quan ens deia: “Avui la missió s’enfronta al repte de respectar tots els pobles, a partir de les seves pròpies arrels”, i per això ens convidava a “salvaguardar els valors de les respectives cultures”. ¿No és això, pel que fa a la cultura catalana, el que vostè va defensar tota la vida?
I com no, vostè també s’alegraria amb les paraules del papa Francesc en la beatificació de fra Juníper Serra, quan elogiava aquest franciscà mallorquí, pel fet que “va saber deixar la seva terra i sortir a l’encontre dels altres, aprenent a respectar els seus costums”. I és que l’Església, quan confon uniformitat (sempre estèril), amb unitat en la diversitat i en la pluralitat, està falsejant el missatge de la Pentecosta. Ara hi ha el papa Lleó XIV, que tots creiem (i volem) que continuarà la tasca del papa Francesc.
Bisbe Deig: vostè va ser acusat de fer política i de posicionar-se a favor de la independència de Catalunya. Per això també s’alegraria en llegir (perquè al cel també arriben aquestes notícies), aquelles paraules del papa Bergoglio, on ens recordava la importància que tingué l’Església argentina en la independència d’aquell país, fa més de dos-cents anys!
Pel que fa a l’Església Catalana, que continua sense tenir una Conferència Episcopal pròpia, viu una situació d’impàs, però jo diria que amb esperança, a causa de tants i tants cristians i cristianes que sembren llavors de comunió, de misericòrdia i pau. Amb nous bisbes, com fra Octavi, a Girona, fra Xavier, a Sant Feliu o darrerament, mossèn Daniel Palau, a Lleida. A Solsona tenim el bisbe Francesc (un valencià que parla la nostra llengua amb naturalitat), un pastor estimat per la diòcesi i que es fa estimar.
Suposo que segueix les activitats del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i les que fa la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. La Tribuna Joan Carrera i també la web, “Catalunya Religió”, “Catalunya Cristiana”, “Flama” o les notícies de l’Avui, de l’Ara i els articles de Serra d’Or, de Saó o de Qüestions de Vida Cristiana.
Bisbe Antoni, acabo ja aquesta carta tan llarga. Saludi de la meva part el bon bisbe Josep Pont i la seva germana, que de segur que estan ben a la vora de vostè. També el bisbe Ramon Masnou, el P. Abat Cassià i els mossens Jesús Huguet i Josep Armengou. També els mossens valencians Josep Antoni Comes, Alexandre Alapont, Vicent Micó, Emili Marín, Vicent Sorribes…Amb tots ells, quines tertúlies tan i tan interessants que farà! I encara li demane, que saludi de la meua part els papes Joan XXIII i Pau VI, que van obrir un camí d’esperança en l’Església amb el Vaticà II. I el papa Francesc, un home ple de bondat, audaç i valent. Com que supose que també té ben a la vora els meus pares i la meua germana gran, faci’ls una forta abraçada de la meua part.
Ja sé que ho fa, però faça-ho encara més: pregue per l’Església Catalana, perquè amb gosadia evangèlica i amb coratge (ara que hem celebrat els 40 anys del document “Arrels Cristianes de Catalunya”), avance, sense por ni desànim, pels camins del Regne, portant a tothom la misericòrdia i la tendresa del bon Déu. I pregue també pel nostre País, perquè no renuncie mai als somnis de llibertat i de plenitud nacional.
Perdone bisbe Antoni aquesta carta, massa llarga. Però com que al cel el temps no compta com aquí a la terra, estic segur que no l’hauré cansat. Ah! Pregue també per Montserrat, perquè nosaltres, els monjos, després de mil anys d’història, siguem fidels a l’Evangeli, per tal de saber-lo transmetre amb alegria i amb aquella pau benedictina que ens és pròpia. I pregue també perquè sapiguem servir el nostre País, la nostra cultura i la nostra llengua, com ha fet sempre la nostra comunitat i com va fer vostè tota la seua vida.
Bisbe Antoni, li envie una forta abraçada, amb la meua gratitud per tot allò que ens va ensenyar i per tot allò que ens va deixar. Pel seu exemple i la seva bonhomia, pel seu somriu i la seua murrieria, per la seua fidelitat a Jesús de Natzaret i al nostre País, que tant estima.
Una última cosa, bisbe Antoni: en el moment d’escriure-li aquesta carta, el 3 de març, el Barça és líder amb 64 punt, encara que molt a prop hi ha el Madrid. Des que vostè va marxar al cel, hem guanyat lligues, copes, chàmpions….. Com s’ho hauria de passar de bé mirant des d’allà dalt, els gols de Messi, Piqué, Neymar, Iniesta, abans. I ara amb les jugades de Lamine Yamal, Pedri, Cubarsí, Joan Garcia, Gavi, Torres…
Una forta abraçada, benvolgut Bisbe Antoni i a reveure!
I feliç centenari de naixement.
