He vist de lluny la vella olivera,
per ella els anys no li han passat,
esguard de somni i de fal·lera
en un temps passat, tan enyorat.
Era menuda i jugava a la seva vora
o m´estirava cansada i somrient,
el vent movia les branques i a l´hora
l´olivera descobria el meu pensament.
Quants secrets té guardats aquest vell arbre,
quantes vides han sospirat al seu entorn,
sembla fred i gèlid com roca de marbre
i viu atenta com guardià que no dorm.
Ahir procurava ombra, quan el sol escalfava,
a dos enamorats prometent-se amor etern,
l´olivera feliç dolçament els amanyagava,
joiosa d´inspirar un sentiment tan ferm.
Avui eren uns avis que buscaven repòs,
els ulls melangiosos, la cara riallera,
els anys han anat modulant el seu cos
els anys, com el tronc i el full de l’olivera.
Demà m´asseuré jo a la seva vora
per recordar amors i enyoraments,
amb la pau i comunió que ningú fora
l´arbre i jo sentim quan ens acarona el vent.
Un pardal descansa entre el fullatge,
una formiga vol guardar-se soca enllà,
nostra petita vida segueix el seu viatge,
mentre el vell arbre, Déu pare, ens ajuda a caminar.
