Val a dir que l’estona de més nervis, la de més incertesa que hem viscut aquesta jornada d’anticicló, humitat i inversió tèrmica, ha estat la que per la ràdio mentre baixàvem al camp seguíem, la de veure si el Madrid perdia o empatava. I que, conscients de com està la lliga i de com de valuós és portar un partit més de coll, ens ha servit per a començar no endollats com solem, si no endolladíssims: Als set minuts, a passada d’Alves que després es trencaria però poquet, no patiu, Iniesta l’engalta sense pensar-s’ho i fa el gol que estrena el festival.
I ja hi hem estat: una primera part per emmarcar, com ho ha estat tota la primera volta d’aquesta lliga, que arribes a casa i no et demanen com ha anat, et demanen de quants hem guanyat. Ni l’han olorada, els del Malaga, en un atac i gol que ha arribat a provocar aquell punt de les faltes provocades per la impotència i el siusplau que això s’acabi a mesura que queien els gols. Molt maco el de Villa, molt viu el de Pedro. Immens Busquets, que quan convé fa de Piqué i quan convé fa de Xavi. No el perdin de vista i entendran de que va el Barça. A can Busi ha millorat molt la raça.
La segona part, a part que ens han fet un golàs de lliure directe perquè sempre hi ha d’haver un memento mori (deixem-ho així, que ho deia parlant dels pericos i ja van veure com se van posar els del meu poble) i per a rebaixar el to i que no se n’enduguessin un carro, la segona part, deia, ha servit per saludar el jove Afelay, que sembla que arriba amb totes les simpaties guanyades, i que s’ha mostrat per primer cop amb alguns minuts més que els de les escombraries com un bon interior amb ganes d’integrar-se i amb poques manies. Diuen que també corre molt bé per la banda. Benvingut; arriba a temps de veure com se fa història i com cada jornada és un nou repte i un nou llistó superat: avui, tanquem la primera volta amb 52 dels 56 punts possibles i som els campions d’hivern, aquell títol que no existeix i que diuen (sobretot els que no el tenen) que no serveix per a res.
Apa, dissabte més. I tranquils, que diu que en Milito es queda. Bon noi.
Joan Capdevila i Esteve
