A propòsit de Carretero. Bases per a una llei electoral.
Sempre em va agradar aquell punt d’outsider d’en Joan Carretero. Per aquest motiu quan ell era Conseller i a mi em tocava interpel·lar-lo com a diputat de l’oposició, sempre ho feia amb un punt de simpatia personal, que no m’impedia però retreure-li el que ell mateix criticava del seu govern; i des de la profunda discrepància amb l’opció política que havia fet el seu partit. En el fons compartia part d’aquelles actituds que et permeten dir i fer segons el que penses, des de l’aplicació d’aquelles tres velles regles de la política en majúscules, que altres vegades he recordat (també ho vaig fer en el debat plenari sobre la llei d’incompatibilitats que ell va impulsar), fonamentades en l’estar en política: 1) sense esperar res a canvi; 2) pensant que cada dia és l’últim i 3) creient-s’ho de veritat. Més tard en vaig afegir una altra de més provocadora: 4) i que algú t’ho vagi recordant. També coincidia amb en Carretero en la importància que calia donar a la formació i la professió, com a elements bàsics previs a tota dedicació política. Autèntica garantia d’actuació d’acord a les pròpies idees i a la consciència de cadascú.
Aquest ha estat i és un tret característic diferencial, de passat i de present, de la gent que ens varem aplegar al voltant del col·lectiu El Matí, avui Associació El Matí, com en l’acte de presentació pública, a la que la Rut Carandell de Reagrupament Cat va assistir, varem exposar.
La primera web de El Matí, avui convertida en aquest Digital, s’havia obert fa anys amb aquella reflexió d’en Fuster sobre la necessitat de fer política perquè no la facin d’altres per a tu. I enteníem i entenem que la política cal fer-la fonamentalment des dels partits polítics. Per això, penso que és una llàstima la baixa causada per en Carretero a ERC. ERC és molt més, afortunadament, que els seus actuals i acomodats dirigents. Les persones passen i ningú és imprescindible (encara que alguns s’ho creguin) però gent com en Carretero son necessaris. Ajuden a veure aquelles obvietats que les subtileses del poder amaguen, com al conte del rei que anava despullat. En el seu cas el temps dirà si la decisió ha estat sàvia o imprudent, encara que sembla que no li han deixat altra opció.
Recordo una conversa amb en Carretero als passadissos del Parlament, en presència d’un experiodista de l’Avui, molt proper al seu partit, poc després d’un Congrés d’UDC en el que m’havia presentat com un dels candidats alternatius a l’actual, i anterior direcció, d’UDC.”Tu, que ets independentista, per què no et fas d’ERC, que et tractaríem millor ?” em va dir. Li vaig contestar que no era possible perquè certament era independentista, com el meu partit (segons diuen els acords aprovats als seus Congressos) però que no em sentia d’esquerres sinó de centre dreta i que no compartia el seu model social, començant per l’educació, el seu model territorial, continuant per les infraestructures o el seu model econòmic, sospitós de tota iniciativa privada. Sorprenentment va contestar que ell tampoc era d’esquerres i, sorneguerament, que potser quan m’expulsessin d’UDC podriem fer un nou partit polític. Li vaig dir que primer hauria de cessar ell de Conseller, cosa que succeí uns mesos més tard. No en varem parlar més. En el seu cas, és conegut de tots, continuà fent de metge. En el meu, vaig continuar fent d’advocat, després de rebutjar les frívoles invitacions d’altres dos partits polítics més, entre els quals no es trobava com ja havia previst, en cap cas el meu. En Carretero crec que, més enllà de la seva persona, no ha perdonat als seus que lliuressin el seu cap al PSC per ser precisament qui més defensava les posicions d’ERC. Tant ell com jo, salvant les distàncies, ens varem aplicar les tres regles abans citades, el que certament et deixa molt tranquil i alliberat.
Continuo pensant que la política cal fer-la especialment des dels partits. Però el nostre sistema de representació política i institucional té alguns dèficits crònics que difícilment es canviaran des de dins del sistema. I aquí outsiders com en Carretero poden jugar encara un bon paper. La limitació de mandats, les llistes obertes, l’apropament del diputat al territori i consegüent disminució de poder dels aparells dels partits, entre d’altres, són exigències democràtiques que, més enllà de les paraules, mai seran abordades seriosament de forma consensuada pels principals afectats pel canvi. Ens hi juguem la credibilitat i confiança. Ens hi juguem la participació i legitimació. Ens hi juguem entendre les institucions com a pròpies i properes.
En el cas de El Matí, alguns hem preferit seguir la màxima de fidelitat a les idees i referents històrics d’UDC, expressant públicament les discrepàncies polítiques i reservant per la intimitat la crítica d’altres misèries, que també hi son. Però amb l’experiència de més de 25 anys de militància, coincidim en que cal un revulsiu potent que forci un canvi en el funcionament intern dels partits polítics. Un canvi que passa necessariament per impulsar una proposta de bases de llei electoral catalana, amb els objectius esmentats.
Caldria, i en això convidem en Carretero, a treballar per fer possible aquest canvi, des de la pressió que la societat civil ha de fer a les forces parlamentaries i al govern en aquest sentit. Els vigents Estatut (art. 56,2 i 62,1) i llei d’iniciativa legislativa popular de l’any 2006 (art.1) no exclouen expressament la possibilitat de presentar com iniciativa legislativa en aquesta línea, una proposta de bases per una nova llei electoral, amb un mínim de 50.000 signatures; per bé que una interpretació restrictiva en base a la Constitució (art. 81 i 87,3) ho podria certament impedir. Però no seria motiu suficient per impulsar-ho la signatura de més persones de les que potser sumen els militants actius de tots els partits representats al Parlament ?
Des de l’associació El Matí convidem a tots aquells que coincideixin en aquest objectius a treballar-hi plegats, ja sigui des de la lliure, còmode o incòmode, militància en diferents partits o des del lliure i autònom compromís amb el nostre poble i el desig del millor sistema possible d’elecció dels que ens han de representar.
