Diuen que n’hi ha que canten com els àngels, però amb Cecilia Bartoli es queden curts: La mezzo italiana canta com ho faria Déu si algun dia el poguéssim sentir cantar. Dimecres al vespre va tornar a ensenyar-nos què vol dir, això de la bellesa i el talent, i com es pot fer que se’ns entelin els ulls de llàgrimes i per uns segons se’ns talli la respiració. Entre ganyotes i gestos bruscos, com una peixatera enfundada en uns vestits preciosos, Bartoli deixa anar una veu que si te la mires bé sembla mentida que surti de la seva boca. Es tira els cabells enrere amb totes dues mans, s’eixuga la suor, i quan acaba alguna ària fa un salt endavant com si, desbordada d’emoció i energia, hagués de llançar-se als braços del públic com en els millors temps del rock. Cecilia Bartoli va néixer un dia per salvar-nos, i tot el que hagis hagut de patir es veu recompensat si és ella qui tens al davant, per sacsejar-te i bressolar-te alhora mentre esbossa un somriure sincer. Cecilia Bartoli és feliç, i és feliç d’una manera que no pot sinó fer-te feliç a tu. Devora la música, la fa més gran, i després te l’ofereix per demostrar-te que la bellesa també pot ser brutal, i que de fet és així com la música et devora. Rossini, Bellini, Donizetti, Viardot: tant se val, i amunt i avall i som-hi altra vegada que no ha estat res. Ni tan sols ens atrevim a respirar, fa calor, i sentim de tant en tant aquells esclats de joia, l’ànima que s’eixampla i nosaltres que ens fem més grans i podem volar. Qualsevol estossec és durament reprimit per la mirada del públic, i he de dir que jo amb aquestes coses no sóc gens primmirada, però amb Bartoli dalt de l’escenari és molt greu escapçar la màgia del moment amb un estossec que ràpidament es resol amb un Fisherman’s friend. La Bartoli que no és cap diva, la Bartoli que riu i no somriu, la Bartoli que mira el cel i és dóna sencera i vola i se’n va i se’ns endú. El monstre Bartoli, elèctrica i no del tot bonica quan canta, la bèstia Bartoli, poció, sortilegi, univers. Bartoli, grandíssima Bartoli passant-s’ho bé, fent que el món sigui món i que tot valgui la pena. Quan sortim diuen que el Barça està oferint un altre festival, l’endemà és St. Jordi, i enfilo Via Laietana agafada de la mà del Pare. La nit, encara, per endavant. I sóc feliç, què voleu que us digui.
