És un tema espinós, ja que els ànims estan encesos, escriure una opinió a propòsit del gag sobre la Mare de Déu del Rocío al programa «Està passant», de TV3, que condueix Toni Soler. En una entrevista fictícia, l’actriu Judit Martin interpretava una personalització d’aquesta imatge venerada per creients, però també per no creients, ja que la imatge té una dimensió cultural, sense comptar que les icones de Maria en els seus diversos noms i advocacions desperten uns ressons profunds que van molt més enllà de la creença religiosa.
Vist el gag d’un humor barroer (cal preguntar-nos què fa riure, en aquest programa de suposat humor), es detecten aspectes subtils, no sempre visibles, que crec que val la pena focalitzar: la imatge de la Mare de Déu del Rocío és particular d’una estètica que vista en altres imatges de signe religiós, com ara els Budes daurats i d’iconografia historiada, no es blasmen pas. Fins i tot el progressisme més actiu les considera obres d’art sacre i fa quilòmetres per veure-les. Així, doncs, ja és ben de mal gust fer-ne un menyspreu, com d’altra banda s’ha fet menyspreu de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que és l’excusa esgrimida per defensar el que més aviat s’ha de lamentar. Una manca de sensibilitat envers una imatge no treu l’altra, per més que els catalans hàgim estat tolerants amb les cinquanta mil befes que patim cada dia en tots els terrenys.
Un aspecte delicat a tenir en compte és que la icona de la Mare de Déu del Rocío, i totes les altres icones marianes, és una imatge de Maria, la mare de Jesús, que, segons la creença cristiana, és fill de Déu i Déu ell mateix en la figura de la Trinitat. En una societat laica i democràtica com la nostra, no hauria de faltar el respecte a les diverses formes religioses i espirituals. Si demanem respecte per la diversitat humana, les formes religioses no n’haurien d’estar excloses.
Fem encara un pas més enllà de les creences: Maria representa la Mare universal, l’arquetip més antic i més significatiu del nostre imaginari col·lectiu. Toca el més profund de la nostra psique. Maria, el que representa Maria, és una figura antropològica de relleu. Aquí és on topem amb una identificació conscient, o inconscient amb el mateix valor espiritual, amb les nostres mares i, en conseqüència, amb la figura del matern de la vida que, dessacralitzat, burlat, afecta la dignitat de la dona i rebaixa la nostra qualitat humana.
Socialment l’afer encara va més lluny. Com acostuma a passar, s’agafa la part pel tot. Així, en aquest daltabaix causat per un gag desafortunat, paga tothom: per qui ja no ens mira de gaire bon ull, els catalans som vistos com a supremacistes, gent que no té respecte pel col·lectiu andalús, etc. Tot plegat no no sembla que sigui gaire bo, ni útil, per descomptat, en un moment delicat de la nostra política, en el qual tot s’aprofita per denigrar els contraris.
El conductor del programa ha dit que s’esperin asseguts si algú creu que ha de demanar disculpes. Cal lluitar, i tant, per la defensa de la llibertat d’expressió. Però, alerta, que la ratlla entre les llibertats personals i col·lectives és molt fina. Ens agradi o no, la llibertat està condicionada quan es viu en societat, i en aquest cas cal observar les conseqüències de tipus ja no dic religiós, sinó humanístic i fins i tot polític, d’un gag que ni fa gràcia ni és una obra d’art, com posem per cas són art cinematogràfic els films de Charles Chaplin. Crec que en general el públic, els espectadors, sabem distingir entre un gag intel·ligent i un de groller, bast, inelegant. Fins i tot aquests aspectes no són menors a l’hora de pensar un guió per a la televisió.
