Camí d’esdevenir un equip de llegenda, como només a casa ho han estat el de les cinc copes i el dream team. Així de senzill. En un partit que no passarà a la història, però que ho mereixia, pel resultat i sobretot per com s’ha gestionat la tensió, amb aplom, amb seguretat, avui hem vist un Barça que si res no es torça serà campió, el cap de setmana vinent i més a venir.
El Barça ha jugat com només ho sap fer quan ho fa bé: mossegant el rival al seu camp i buscant les recuperacions avançades, i jugant-la aleshores amb velocitat elèctrica. La clau, segurament, passa perquè els laterals comencin per obrir tant el camp que necessàriament s’acaben creant espais a l’esquena dels centrals contraris.
Ens han obert el partit, és cert, durant poc més de cinc minuts, que al barri de Nervión hi ha molta gana de gol i a Nervión hi hem deixat tantes vegades afanys i anhels a tocar dels dits… però han tingut la mala sort que ja en portaven tres d’encaixats: Messi només començar creuant amb l’esquerra una passada interior de Maxwell, Bojan a servei de Xavi, molt llest sense tocar-la, deixant-la córrer i només creuant-la davant la sortida de Palop, i Pedrito llestíssim aprofitant el rebuig d’una jugada de Messi… i passats els cinc minuts de pàjara s’ha reprès el control, el domini de la transcedència.
I així serà que veurem el cap de setmana que ve el Barça-Valladolid més important i amb més entrada de la història. I qui sap si el més marrullero, recordin que els mena en Clemente, aquell epítome del lirisme.
