A vuitens, i pujant
A la Champions només sobreviuen els que ja surten motivats de casa i entren al camp calents i disposats a l’acció des de que el refli llença la moneda a l’aire. I el gol que ens han colat al minut dos ha vingut a recordar-nos-ho; i com que ara tothom maldirà d’en Valdés deixin-me dir que si, que hauria d’haver blocat la pilota, però que la pilota venia d’una falta tonta en molt mal lloc i molt mal defensada. Donin-li la culpa al fred…
Però afortunadament la glaçada no s’ha apoderat de l’ànima de l’equip, que malgrat el Dinamo pressionés fins a la cuina no s’ha mogut de la idea de futbol que ens ha portat on som: lliurar les genialitats individuals a l’esforç col·lectiu, i vinga tocar-la i vinguen rondos que obrissin i maduressin un rival que semblava que només havia sortit al camp programat a provar algun contracop i potser alguna jugada de pissarra a pilota parada; i així ha estat que amb un megarrondo en el que gairebé tot l’equip l’ha tocat, Abidal li ha posat a la punta del peu a Xavi, llest entre els rivals, l’empat que havia de caure en justícia.
Hem provat aleshores una estona de joc italianitzant, si se’m permet l’expressió, per a tornar a demostrar que d’això no en gastem perquè no ens surt bé, perquè o juguem com a campions cercant la victòria o no ens surt res, i afortunadament en poca estona l’esperit, la marca de la casa, la personalitat ha rebrotat i li ha donat a Messi la revenja al maltracte que constantment ha rebut dels defensors rivals clavant per tota l’esquadra, de falta, el gol que ens posa al nostre lloc i que ens acosta, ferms, a reeditar recents triomfs. Que passi el següent!
