Les paraules que diem se les emporta el vent. Per tant, el mateix vent s’enduu també les repeticions, els errors gramaticals i les faltes de concordança que romanen a l’aguait en qualsevol acte comunicatiu. Per escombrats, seran tolerats els anacoluts i els barbarismes que es colen de manera inevitable o expressa en el nostre missatge oral. Qui ens escolti, s’emportarà l’essència del nostre discurs, sense guardar els errors que segurament s’han detectat i autoritzat momentàniament. La comprensió del missatge s’aconseguirà amb la repetició de les idees bàsiques emprant diferents paraules per acotar la idea que cal transmetre sense perdre el fil.
Ara bé: quan tenim al davant un full o una pantalla el llenguatge pren una altra transcendència. Les paraules arrenglerades posen en risc el prestigi de qui les escriu i tenen a més un abast inesperat.
El missatge escrit fet públic ofereix dues vessants: la didàctica, i l’enganyosa. La primera seria la funció clàssica de la llengua escrita, és a dir, ser un model per a qui la llegeix. La segona és difícil d’identificar perquè ve disfressada de falsa garantia.
Si llegim un text en un context comunicatiu donat com a vàlid (un article d’una publicació, un missatge publicitari, una declaració de principis…), tendim a pensar que és correcte i, si més no, el nostre subconscient l’adoptarà i acabarà acceptant-lo o introduint-lo a curt o llarg termini en la seua expressió escrita habitual. Les errades poc perceptibles o els biaixos gramaticals quedaran, no obstant, camuflats i fixats en el solc de la rutina. Per això cal tenir cura quan escrivim.
Expressar-nos per escrit ens hauria de fer respecte, entenent com a tal la sensació de no voler fer o cometre alguna errada dolorosa per a la llengua. Només tenint-li aquest recel, li podrem mostrar la consideració que mereix. La llengua que parlem és el resultat d’una evolució que els mateixos parlants decidim. Moltes vegades, és un error comès en general el que fa que una paraula esdevingui un nou mot. Una evolució correcta, però, no s’hauria de notar en el salt d’una generació. Els canvis i innovacions haurien d’arribar d’una manera lenta i gairebé imperceptible. Quan el procés de canvi d’una llengua és massa accelerat, hem de pensar que ve forçat per una acció poc visible però implacable. Si una llengua degenera mostrant canvis gramaticals o lèxics sobtats que transformen la seua fraseologia imitant una llengua propera, hem de suposar que la primera està massa subordinada o oprimida per la segona. Si les característiques més diferencials d’un llenguatge queden guillotinades en funció de la comoditat que ofereix un gir gramatical o un mot d’una altra llengua que per diferents motius ha anat convertint-se en dominant, el resultat no serà pas cap evolució, sinó un retrocés en la seua evolució lògica. I, en una època en què les xarxes socials i els missatges escrits són tan presents, és la paraula escrita qui s’hauria de blindar i mantenir la seua forma original i admesa com a correcta.
Ens trobem de tu a tu quan som al davant d’un teclat, o tenim un llapis a les mans. Les paraules que triem no podem ser les més simples, si n’hi ha unes altres que afinaran millor l’acord. I no hauríem d’escapçar els pronoms febles, per molt que molts parlants ja els tinguin arraconats. Ni convertir en pronominals verbs que no ho són. Ni combinar o suprimir els pronoms àtons com si no tinguessin raó de ser. El nostre rigor particular, acompanyat d’un cert temor a equivocar-nos, farà millorar el resultat general. I, per descomptat, no oblidem que els signes de puntuació són la cirereta en el còctel del llenguatge escrit.
El registre informal no és antònim de correcte. I un missatge amb errades no comunica confiança, sinó deixadesa. Per lògica, un text acurat transmet que qui l’ha escrit hi ha esmerçat, a més de respecte envers el receptor, prou temps i interès perquè compleixi, sense dubtes i entrebancs, la seua funció bàsica: la comunicació.
