Sempre he dit que una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Passa amb tots els aspectes d’aquesta vida, una recepta de cuina sembla fàcil fins que estàs comptant els grams de rent que necessita una coca en llanda.
Passa el mateix amb les idees polítiques. En la teoria totes funcionen però en la pràctica fan aigües per totes bandes. I ja no vos conte en el feminisme.
La majoria de les persones està d’acord en la igualtat salarial, en la presència de les dones en l’espai públic i en què les coses han de canviar….fins que s’ha de dur a la pràctica.
Recorde fa dos dies al Ministre Borrell en un acte amb les 40 ments més brillants de l’estat espanyol, quan ell deia que no era possible que només hi hagueren 4 dones entre el llistat i que segur que hi havia més. I tant que hi ha més, però per a això ell podria negar-se a estar ahí i que en el seu lloc inclogueren el nom d’una dona. I ahí ja pica l’efectivitat del feminisme.
Va ser en 2007, quan durant el govern de J. Luis Rodríguez Zapatero es va aprovar una llei orgànica (les de major protecció) per la igualtat efectiva de dones i homes, la que va obrir camí. Però clar, si no hi ha un desenvolupament de les normes, és molt complicada eixa efectivitat, perquè bona voluntat tenim tots, però ganes d’actuar no tantes. I com es podia vigilar des del govern aquesta desigualtat si no es sabia que cobrava cadascú?
Doncs hui, en octubre de 2020 el ministeri de treball amb Yolanda Diaz al capdavant ha fet un pas endavant per fer efectiva eixa igualtat. Com?
S’han aprovat dos decrets. En un es garanteix la igualtat retributiva entre homes i domes i en l’altre l’obligatorietat d’elaborar i registrar els plans de desigualtat, és a dir, un registre retributiu. Aquesta és la part interessant.
Aquesta part detalla COM avaluar els llocs de treball, com hauran de ser eixos registres salarials i quines conseqüències tindrà no tindre’ls i/o es constata la desigualtat salarial al publicar-los. D’aquesta manera hi haurà transparència en salaris i en complements rebuts, i per tant, es persegueix tant la discriminació directa i l’indirecta “per la incorrecta valoració dels llocs de treball”.
Tot açò implica que a partir d’ara tot es farà amb “llum i taquígrafs”, que no serà una qüestió amagada, en primer lloc ja no dependrà de la part empresarial donar categories professionals per afavorir eixa discriminació, i en segon lloc, seran públics els salaris i complements, perquè abans només la patronal i el treballador implicat ho sabien, fent impossible que les companyes tingueren aquesta informació.
Ara ho sabrà tothom i si no és correcta la valoració del lloc, hi haurà toc d’atenció per part del Ministeri.
És més, s’inverteix la càrrega de la prova a favor de la persona treballadora. Això vol dir que quan hi haja indicis fundats de discriminació per raó de sexe i correspondrà a la part empresarial “l’aportació d’una justificació objectiva, raonable i suficientment provada” en sentit contrari.
Havíem parlat del registre retributiu o auditoria retributiva. Es dóna un termini de 6 mesos per tindre’l complet i en cas contrari l’empresa incorrerà en discriminació salarial que pot comportar sancions.
Pot passar que en aquests sis mesos les empreses consideren que millor canviar les taules retributives i categories professionals per igualar els salaris entre homes i dones que ser assenyalades i sancionades.
Aleshores no eixirà en les enquestes de l’INE aquesta desigualtat que s’ha patit fins ara però sí que haurà canviat el sistema, cosa que ens importa més. És a dir, al Ministeri de Yolanda Diaz (i a totes) ens importa més que les dones cobren igual que els homes que una gràfica que ens done la raó però que no implique la igualtat salarial.
És una petjada endavant en l’erradicació d’aquesta discriminació salarial per raons de sexe però no devia ser necessària. No devia fer falta tanta norma per evitar que la meitat de la població del planeta patisca una vulneració dels seus drets fonamentals. Hi haurà un dia en què no faça falta ser activista del feminisme, perquè aleshores el món serà igual per homes i dones.
Fins eixe dia, lluitarem.
