Fa pocs dies, per una magnífica decisió, vàrem citar-nos tres amics a Rocafort de Queralt per a gaudir d’un llarg i copiós dinar amb la seva pertinent i inexcusable sobretaula. Què ens portava a moure’ns a aquell petit poble, a l’esplèndida vila de Rocafort de Queralt, antiga baronia dels Senyors de Queralt? Doncs l’acadèmic motiu que durant molts anys el Dr. Valentí Gual fou alcalde de la vila i, alhora, professor d’història a la Universitat de Barcelona, professió per la qual el coneixem.
Al restaurant hi arribà primer la Irina, una atractiva noia veïna de la ciutat de Mariúpol, situada a l’actual República rebel de Donetsk, però que la vida primer i l’actual situació de la seva pàtria després, varen portar a mudar-se a Barcelona. De fet, ja parla català amb fluïdesa i per nosaltres és una catalana més. El segon en arribar fou en Josep Niubò, celebèrrim jurisconsult de l’Audiència de Barcelona i, també, profundament versat en entomologia. Amb en Josep ens coneixem dels anys que cursarem història a la Universitat de Barcelona, a la facultat del Raval, barri culturalment enriquidor i ociosament pervers a parts iguals. De fet, va ser durant els anys de carrera que vàrem conèixer a la Irina, durant una distesa tarda de vins i cava a la Vinya del Senyor, davant la Catedral del Mar. Tots dos, Josep i Irina, Irina i Josep, ja estaven asseguts a taula quan vaig arribar jo, sempre tard, per donar començament oficial a la trobada.
A taula vàrem parlar d’infinitat de coses, fins i tot de les últimes aventures sexuals de la Irina, tema preferit per tots. Vàrem parlar de la universitat, dels bars de copes de Barcelona, d’art, de filosofia i, a mesura que avançava la sobretaula, ens vàrem atrevir amb la teologia també. A més a més, comentarem la nova llei que es vol aprovar per vetar l’entrada a Barcelona -i la seva àrea metropolitana- de vehicles de més de 20 anys. Tan la Irina com en Josep estaven igualment molestos per aquesta martingala legal. A la Irina li suposarà haver-se de comprar un cotxe nou, en una situació econòmica que no li és gens favorable, pensant d’on haurà de retallar unes despeses ja de per si molt limitades. En Josep, per contra, va comentar que li preocupa saber que passarà amb el seu 600, doncs, de tant en tant, li agrada deixar el seu cotxe principal al garatge i fer un tomb amb aquella històrica joia de l’automotor espanyol, anant amunt i avall, amb el tub d’escapament funcionant a tota màquina mentre gaudeix de l’inconfusible olor que provoca la combustió de la seva joguina.
I doncs, curiosament, l’alcaldessa Colau i els qui li segueixin el joc estaran provocant un doble greuge, no sols als amants dels vehicles clàssics com en Josep, sinó a les classes humils que, com la preciosa Irina, no poden afrontar les despeses d’un cotxe nou i circulen amb utilitaris de més de 20 anys per simple i pura necessitat.
