“Terminó el verano y tú partirás”, deia la cançó del DúoDinámico, i acaba aquest estiu amb el comiat de Manuel de la Calva, el més baix del duo.
Eren els anys 70. Jo passava l’estiu a Castellfort amb els meus avis, un petit i molt bonic poble del Maestrat. Els dies de cada dia, a les tardes, la meva tieta –que era modista– omplia la casa de noies que aprenien a cosir. Bé, a cosir… i a parlar d’amor, de la regla o de com es feien els nens. Noies que, per a mi, eren grans, però que en realitat eren adolescents.
Mentre es barallaven amb una agulla que no es deixava enfilar, discutien si el més guapo era en Manolo o en Ramon. Alguns deien que Manolo era més elegant, però que Ramon semblava més simpàtic… o potser era al revés? Tot això, mentre sonaven les cançons del Dúo Dinámico a la ràdio, aquell gran aparell amb botons que, entre radionovel·la i radionovel·la, omplia l’habitació de música. Així és com vaig descobrir aquells dos nois i les seves melodies.
Jo tenia una mica d’enveja a les noies, perquè els diumenges elles podien anar al ball, i a mi no em deixaven entrar. Però a Castellfort el ball es feia en una sala d’un primer pis, i a la planta baixa hi havia una entrada prou gran perquè les nenes poguéssim ballar. Com que els discos de vinil arribaven al poble amb anys de retard i no hi havia diners per comprar-ne de nous, una sola cançó podia sonar durant molt de temps. Potser per això em vaig aprendre totes les cançons del DúoDinámico.
Però no tot eren moments feliços. Al poble hi havia el costum –millor dit el mal costum– que els nens increpessin les nenes i els aixequessin la faldilla. Era pesat estar ballant agafada a una altra nena, escoltant la cançó preferida, i haver de sortir corrents carrer amunt i carrer avall, amb els nens perseguint-nos i rient. Quan n’enxampaven una, vinga! Faldilla amunt i tothom a riure. Fins i tot els grans que ho veien reien. “Coses de canalla”, deien. Però la veritat és que era molest. No tant perquè t’aixequessin la faldilla, comperquè et feien marxar del nostre petit saló de ball, on sonava Quince años tiene mi amor i jo desitjava, precisament, això: tenir quinze anys i que em deixessin entrar al ball de veritat.
Amb els anys, vaig descobrir altres músiques i aquelles cançons de la infància van quedar enterrades. Fins que vaig entrar a cantar amb l’antic grup de Les Veus de les Carenes de Viladecavalls. Allà cantar no va ser només cantar. Va ser reviure, emocionar-me, tornar a aquell temps. Amb nostàlgia i alegria vaig recuperar Resistiré, Quisiera ser o Terminó el verano.
Perquè allò que queda gravat al nostre cervell sempre desperta emoció.
Et trobaré a faltar, Manolo.
