Brussel·les, 11 de setembre de 2009
La ministra Chacón veu “raonable” una retirada de les tropes d’Afganistan en 5 anys. En vista de l’evolució sobre el terreny i, atesos els coneixements en defensa d’aquesta socialista, sona a xifra arbitrària. El cas és sortir força sovint als mitjans i fer-ho anunciant retirades.
Afganistan és un desastre com tothom sap. La situació política i de seguretat està empitjorant cap a nivells fins i tot pitjors que a Iraq. L’única via que s’albira perquè les tropes espanyoles marxin en 5 anys seria “plantant” les seves homòlegues occidentals com aquest govern ja va fer a l’Iraq i Kosovo.
El 2001 els Estats Units i aliats envaïren un dels països més pobres i endarrerits, un Estat fallit sota un règim totalitarista islàmic que acollia terroristes i s’acarnissava amb les dones i nenes. El món va observar impertèrrit com els talibans feren esclatar els Budes gegants de Bamian, però els Estats Units no podien tolerar que oferissin santuari als terroristes de l’11 de setembre.
El fracàs dels aliats en els últims 8 anys és que tant Osama Bin Laden com el mul·là Omar segueixen lliures, que creixents parts d’Afganistan romanen sota el control de talibans, criminals, senyors de la guerra i/o narcotraficants i que la més o menys democràcia trontolla pel frau electoral massiu que ha perpetrat l’actual president, Hamid Karzai.
Afganistan, tan primitiu i tribal, no s’acosta ni de lluny a les precondicions exposades pel sociòleg Ralf Dahrendorf per esdevenir una democràcia. Nogensmenys, les presidencials del passat 20 d’agost dugueren una alenada fresca de veritable competició, al concórrer un candidat amb talla política, l’antic ministre d’exteriors Abdulà Abdulà.
Karzai, “producte” dels nordamericans, els fa quedar malament quan es revela com un autòcrata més en la línia dels politicastres veïns, com ara Ahmadinejad o Musharraf. I això que els aliats porten anys suportant-li la notòria inoperància i lligams –àdhuc familiars- amb la corrupció i el narcotràfic.
La trista realitat és que de nou els talibans campen tranquil·lament per moltes zones d’Afganistan. Continuen les pràctiques barbàriques, com sentenciar a mort un home per haver-se convertit al catolicisme, o la llei que el mateix Karzai acaba de signar, obligant les dones xiïtes a estar disponibles sexualment per als seus marits i a demanar permís per sortir de casa. Les nenes afganes només van a l’escola una mitjana de 4 anys (els varons, 11), i més de tres quartes parts de les dones són analfabetes. Voregen els 7 fills de mitjana.
Occident no es ficà a la ratonera afgana per gust, sinó per necessitat. Les sangnants lliçons del colonialisme britànic i la posterior ocupació soviètica estaven i segueixen ben apreses. S’ha debatut a bastament la responsabilitat occidental en finançar els mujaidins islàmics que foragitaren els soviètics durant la guerra freda, ja que ara els infidels a qui envien terroristes suïcides som nosaltres. Han girat les tornes, i ara ens enfrontem a un nou totalitarisme.
Hannah Arendt, al seu llibre “Els orígens del totalitarisme”, argumenta que els règims totalitaris busquen dictar cada aspecte de la vida de tothom, com a preludi d’una dominació global. Jueva alemanya que sobrevisqué a l’Holocaust, es basà sobretot en el nazisme i l’estalinisme. Morí l’any 1975 sense ocupar-se de l’islamisme com a totalitarisme, però les seves reflexions encaixen perfectament amb els deliris d’Al Qaeda i amb un règim talibà que prohibí des de la música fins a l’escolarització de les nenes.
La campanya a Alemanya per a les eleccions legislatives del proper 27 de setembre està convulsa perquè un nombre indeterminat de civils moriren en un bombardeig sol·licitat per la base germana a Kunduz. Els talibans havien robat un parell de camions cisterna (després de degollar els conductors), i els alemanys tenien informació que planejaven utilitzar-los en atacs suicides de forma imminent. Un cop identificada la situació dels camions, van prendre la decisió de fer-los esclatar.
Qualsevol mort civil resulta tràgica. Ara bé, en puritat, tots els talibans són civils, ja que són una guerrilla i no un exèrcit. Quant als veritables civils víctimes de bombardejos aliats, s’han de redoblar esforços per minimitzar-los, sense deixar de repetir que qui més civils i, per tant, més musulmans mata tant a Afganistan com a Iraq són els propis musulmans.
Òbviament, els nostres estàndards han de romandre completament en una altra dimensió que els de les forces irregulars. Però hi ha un abisme entre això i una histèria paral·litzant en les nostres opinions públiques per les inevitables morts civils. Si no se’ns permet evitar massius i imminents atacs suicides, aleshores més val plegar i deixar el terreny lliure als terroristes sense cabòries morals.
No podem defallir ni cercar sortides falses en la lluita contra aquest nou totalitarisme. Haurem d’ocupar-nos d’Afganistan i Estats fallits similars tant de temps com faci falta, siguin 5 o 20 anys més, o durant 40 com a la guerra freda.
