L’inconformisme fa evolucionar, és evident. Però, qui vol i dol té un problema. Deixeu-me gaudir de l’estiu encara que estigui farta de tanta calor. Un poema de la Rosa Maria Pascual que fa pensar…
Agost
Ja és més de mitja tarda,
l’agost badalla panxa enlaire,
es treu lleganyes de migdiada.
Tasta l’aigua,
es mulla els dits dels peus
–petita esgarrifança controlada–,
i es regala un moment
de lluminositat:
Unes quantes braçades més…
i la neta de la casa
serà més alta
que els seus pares i avis!
Amb placidesa,
declina el dia,
pinta més verd el gessamí,
i taca el cel amb vapors rosats.
Iris de perles fa que rellisquin
per la pell bruna de la nena,
deixa que una gosseta –nina–
les hi llepi. La seguiria fins on fos.
L’agafi a coll i la submergeixi amb ella:
Xip, xap; xip, xap!
Camina per sobre les aigües
i enrialla la família.
Tot d’una:
–Senyora!
Una veu que escridassa,
salta el gessamí
i passa al costat de la intimitat.
Tremola el silenci.
–Senyora si no…
S’esquerda el silenci.
–Senyora si no vol…
Es trenca el silenci.
–Senyora si no vol podar els arbres, no tingui tanca!
L’agost està cansat i no hi intervé
la dona li diu que perdoni
que ha crescut de cop…
Baixant i obrint parpelles,
els raigs dels ulls cansats,
coincideixen amb els dels veïns,
que llueixen geranis al balcó,
i que treballant molt, potser,
un dia també tindran, també:
piscina, gosset i
un instant de joia
per gaudir-ne.
L’agost espera el torn
del seu amic Setembre,
que sempre sap fugir
cap als bons moments
quan la barbàrie i la incultura
ataquen per enveja la tendresa.
Rosa Maria Pascual
