Dissabte anàrem al Tickets. Un sopar amb el meu director d’El Matí Digital, que encara no coneixia en persona, el Robert, amic de fa molts anys, i l’Ignasi que tampoc ens havíem vist encara cap vegada. Fou un sopar dedicat a exprimir cada paraula, dedicat a saber-ne alguna cosa més d’aquelles persones que mai havies vist en directe –descomptant el Robert que sempre és un plaer- i que per fi, avui, podies conèixer com Déu mana. Fou un sopar fantàstic, llarguíssim, de 6 hores i escaig, i que ens dugué de la proximitat de conversa a la proximitat física. Els temes s’obrien i no es tancaven, tothom volia dir-hi la seva i tothom, finalment, estava d’acord amb l’opinió de l’altre. Un sopar per compartir, sense disputes i només amb ganes d’explicar allò en que coincidim i amb totes les coses que un sap i l’altre no, les coses més importants i les menys i les coses absurdes que tots fem i diem quan les ampolles de la taula superen en nombre els comensals. Fou un sopar eufòric, d’hores i hores que passaren a una velocitat impossible.
Però d’altra banda, a nivell gastronòmic no hi hagué res. I res vol dir res, un buit total i rodó. Un zero tan gran com les ganes que teníem per quedar per sopar més enllà de què sopar. Està clar que anar al Tickets és sempre una experiència fascinant però cal molta dedicació per concentrar-se en allò que et porten i cal degustar-ho i cal després fer-ne la valoració adient i parlar-ne. El Tickets de dissabte fou un Tickets de tasca, un Tickets que de cap manera s’hi val afrontar-lo així. Un Tickets com qui menja unes tapes vulgars a qualsevol bar vulgar i no importa gaire el sopar sinó les persones. Fou un Tickets de ric multimilionari, tan esnob, de ric que sopa perquè sopar allà fa ric i no pel que et donen i la importància de la mossegada; un sopar de ric que no està per l’afer i fa les mossegades com qui menja qualsevol cosa diària, rutinària, sense importància.
I fou en aquest sentit que el sopar no va ser gran cosa i que la tortura em perseguí durant tot el sopar i tota la nit, rossegant-me el cervell pensant si no he llençat tot un ritual a la brossa, si no he menyspreat el que un geni ens ha ofert. És veritat que encara puc recordar alguns plats nous, brutals, com per exemple el viatge a Noruega del 41º que aquí el modifiquen lleugerament i no és tan refinat però en canvi és total. També alguna cosa semblant al brioix amb tòfona i mozzarella i no sé què més. Però és ben trist que no hagi dedicat l’atenció a les coses que ens serviren, és ben trist que hagi ignorat i traït un Tickets per primera vegada a la història.
Després penses en la nit, en tot allò que vas compartir i potser sí que l’amistat, molt en el fons, supera la gastronomia. Però sigui com sigui, això no ens ha de tornar a passar, nois.
