Ahir jugava l’ombra
L’ombra del que solem ser ahir va jugar per nosaltres al Calderón, i la sort dels campions no sol ser allò immutable que sempre acaba apareixent. Ja els primers minuts avisaven, que l’aire era tan fred que havia glaçat el camp, i era dur i hauríem d’anar amb compte amb les relliscades, i així ha estat que Keyta se’ns ha trencat, per acabar-ho d’adobar.
El migcamp no estava inspirat i perdia pilotes, condició necessària per a que no arribessin als davanters, i condició suficient per a que si te la prenen, et facin gol: el que estava llest s’ha rifat Iniesta i Busquets i li ha regalat a Forlan, que ha guanyat l’esquena a Puyol. I res canviava, i tot seguia indicant que així no només no empatàvem, massa estirats i amb pocs recursos davant d’un contrari endollat i llest com sol ser quan juga amb el Barça. I així ha estat que ha caigut el segon, de falta directa. S’han replegat amb ordre i ens han cedit la iniciativa, però Iniesta taciturn i Xavi prou estabornit com per a que el canviéssin, i tota la colla que això ha estat de pàjara col·lectiva, no s’ha sabut aprofitar.
Ahir no era el dia, i ni el gol d’Ibra a la sortida d’un corner, ni Maxwell incorporant-se d’extrem, ni centrant a Messi escortat per Pedrito a la seva dreta… si alguna embranzida hagués fet mal, un porter al seu lloc i una defensa, la més criticada de la lliga, però avui impecable i coherent amb el seu discurs, i el xiulet del refli, ho han esmorteït tot.
No era el dia, i prou; això va així. Consolem-nos: encara que més prim, seguim amb un coixinet de punts, i la derrota tindrà, si la pàjara es recondueix, més transcendència als efectes estadístics que sobre la marxa del campionat; que es refiï l’enemic. No comencem a patir, que no son hores.
