La sequera que encara arrosseguem des de fa dos anys no és només una desgràcia climàtica més, sinó la constatació que Catalunya ha arribat al seu límit ecològic, és a dir, que hem tocat sostre en quant a consum d’aigua.
I abans de continuar, com que tots plegats estem farts de males notícies, també en diré de bones. I és que les pluges que estem rebent aquest mes de maig han estat una autèntica benedicció i que, encara que no seran totes les que caldrien, hem evitat el pitjor dels escenaris. El desastre. Bàsicament perquè aquest estiu ens encaminàvem a un col·lapse múltiple d’ecosistemes del país, a més d’un aprofundiment dels danys econòmics derivats de l’escassetat d’aigua. Benvingut sigui aquest maig.
Miracles de la Moreneta a part, l’avís és seriós i cal deixar de jugar a la ruleta russa. Ho diré sense embuts: cal reduir el consum d’aigua, que actualment presenta la distribució que podeu veure a la foto que acompanya aquest article. En primer lloc cal reduir la superfície de regadius, o bé cal que els regadius optin per conreus que consumeixin menys. No cal que ningú s’espanti, no es tracta de carregar-se el regadiu, però sí de racionalitzar-lo i adaptar-lo. En segon lloc, cal posar cotes a les indústries de ramaderia intensiva –que poc tenen a veure amb la petita pagesia- que estan causant contaminacions greus als aqüífers i rieres, i estan assecant els rius de moltes àrees com explicava en Josep Maria Mallarach, en un escandalós cas de la Garrotxa. I tot això caldrà fer-ho amb les ajudes i l’acompanyament que calgui, però també amb la determinació d’aconseguir un ús, per fi, racional de l’aigua.
No n’hi ha prou, cal avisar-ho també, amb la famosa cantarella de fer “més eficients” el rec o els consums d’aigua. En aquest aspecte us dono a conèixer la paradoxa de Jevons, denominada així pel seu descobridor William Stanley Jevons, que afirma que a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs –en el nostre cas, l’aigua- és més probable un augment del consum que una disminució. És a dir, la paradoxa de Jevons implica que la introducció de tecnologies amb major eficiència de l’aigua poden, al final, augmentar el consum total del recurs hídric.
Per últim, cal apostar per projectes urbanístics i turístics sostenibles. Ja no hi ha lloc per més camps de golf, per més piscines d’onades artificials, ni per més macrocomplexos d’oci, uns projectes que a més a més ens allunyen del model industrial i tecnològic que ens cal per generar riquesa. No perquè jo ho demani, sinó per què no hi ha prou aigua. No sé què és exactament el que no s’entén: no podem seguir sobreexplotant un recurs del qual no disposem. I tot això no té res a veure amb el concepte de decreixement, que a alguns els fa tanta por. No estic plantejant això. Estic plantejant un creixement lògic, de sentit comú i d’acord amb les nostres possibilitats. És tocar de peus a terra, res més.
