És indubtable que el portaveu d’Esquerra a Madrid ha remogut el tauler polític. No ve d’ara, ho ha fet en d’altres ocasions, i moltes vegades per dir coses que ningú més s’atreveix, o no almenys d’aquesta manera. Probablement és en el que més destaca el de Santa Coloma: un diputat, encara jove, que és una descoberta i redescoberta per molts de manera recurrent. Això si, fer això no surt gratis i mai és exempt de polèmica, altrament, la polèmica ja és part buscada de la cosa.
Generar debat sobre una possible confluència d’esquerres és també enriquir l’esfera pública amb quelcom que, segurament, ja és al substrat de somnis humits de molta militància esquerranosa de l’Estat.
El procés polític català va deixar al descobert més que mai les costures de l’estat de coses a Espanya, això del Règim del 78. Però també va mostrar-nos els límits i sobretot el preu de la llibertat i el de canviar-ho tot. Els costos són enormes, des de suportar una repressió violenta d’estat de la que només en vàrem tenir un tastet, la pressió dels poders fàctics, econòmics, diplomàtics i un llarguíssim etcètera per només atrevir-nos a fer una cosa que hauria tan normal en democràcia com és el fet de votar. De tot això, la resta de nacions sense Estat que formen part d’això que en diuen Espanya de ben segur que també en van prendre nota.
L’esquerra d’àmbit estatal tampoc n’és gens aliena als embats de l’status quo i hem vist com les clavegueres s’abraonaven contra la “true left” madrilenyocèntrica encarnada en Podemos per procurar avançar en polítiques rupturistes des del Govern estant.
L’ultradreta aplica la lògica del “pensa globalment i actua localment”, per això es vesteix amb la bandera nacional de cada territori però al cap i a la fi persegueix el mateix, el bé a protegir és el de les classes dirigents -les més elevades de totes- tot excitant les més baixes passions de les classes populars, en especial la de la por.
La deriva ultra internacional va des del Washington dominat per Trump, passant per la Tel Aviv de Netanyahu, Abascal a Madrid i acabant per Orriols al Parlament. Està protegida, potenciada, finançada per potentíssims lobbies disposats a tot per guanyar d’una vegada i procurar eliminar el poc que en queda de socialdemocràcia que tan tímidament ha repartit una mica la riquesa.
En aquest context és en el que Rufián ofereix una proposta -de fet, l’única vista fins ara a l’horitzó-. Rufián parla i posa a ballar a tothom. Mai una pregunta espontània als passadissos del Congrés havia donat per tanta columna, tanta tinta i tanta tertúlia. Des del més pur safareig sobre les relacions orgàniques i possibles enfrontaments interns a ERC al veritable fons de la cosa. Per cert, la militància d’ERC va aprovar una ponència política a l’últim congrés nacional que certificava la necessitat d’afiançar aliances a les esquerres plurinacionals de tot l’Estat. El mateix Junqueras, desmentint que hi hagués cap desentès amb Rufián, es va afanyar a explicar que els republicans no paren d’arribar a acords, especialment amb d’altres independentistes d’esquerres -també d’altres territoris-. També és per això que el mateix Rufián sempre ha dit que qualsevol entesa amb forces d’esquerra ha de tenir com a puntal la defensa del dret a l’autodeterminació dels territoris.
Rufián sap perfectament les dificultats -tècniques i polítiques- de portar a terme aquesta confluència que considera l’última esperança de fer front a aquest tsunami ultra tan ben travat. Però també és ben cert que, de vegades, allò que sembla impossible pot acabar esdevenint inevitable. Qui sap si uns mesos d’Ortega-Smith portant la cartera d’Interior acaben essent el catalitzador d’una entesa imprescindible -la fórmula ningú la sap a hores d’ara- que ara és vista com una quimera.
Els homenots i les donotes de l’esquerra d’aquí i d’allà, també ho saben. Sobta, doncs, les presses d’alguns a voler enterrar inútilment aquest debat i el plantejament en sí mateix.
Això de’n Rufián en realitat no és de’n Rufián, no té amo i serà pel primer que s’ho quedi i tingui l’audàcia de baixar-ho al món real.
