Imagineu-me davant la llar de foc, amb aquest totxo inclassificable a les mans i la mirada fixa en les flames, mirant-les sense veure-les. Això no pot ser una ressenya. Intentar explicar aquest desplegable mastodòntic és tan temerari com obrir la capsa de Pandora al menjador. Això no és per a tu, adverteix l’autor a la primera pàgina. Encara tinc malsons, afegeix. Però nosaltres, ja se sap, mosseguem l’ham —i l’ham se’ns clava al paladar.
La casa de hojas (Alpha Decay i Pálido Fuego, 2013) és la història d’un jove toxicòman tatuador, que troba un manuscrit dictat per un vell cec i obsessionat per un documental, El expediente Navidson, amb què el fotoperiodista Will Navidson narra l’exploració d’Ash Tree Lane, la casa que ha comprat a Virgínia amb la dona i els fills. Explorar una casa, sí: perquè Ash Tree Lane creix per dins, mentre l’exterior es manté intacte.
Creix. Literalment i inexplicablement. Primer són uns mil·límetres, a l’extrem d’una sala. Tot seguit és una petita habitació, que apareix del no-res, tota negra. Després, un passadís, fosc també com si algú hi hagués ofegat la llum. I un altre passadís. I un altre. I unes escales, que s’enfonsen en la negror més absoluta. Si patiu a les fosques, fugiu dels abismes de tenebres que invocarà aquesta novel·la de 700 pàgines davant vostre. Stephen King va dir que era “la Moby Dick del gènere de terror”.
L’any 2000, Mark Z. Danielewski (Nova York, 1966) va parir un artefacte literari no apte per a tots els públics: cal voler jugar-hi, arriscar-se a parar boig amb un experiment que pot pertorbar, desorientar, fascinar, marejar, subjugar o avorrir, n’hi ha per a tots els gustos. El resultat és una narració polifònica barreja de gèneres: assaig, novel·la, fals reportatge, notes personals i notes a peu pàgina —d’aquí, també, que King apel·lés a l’obra magna de Melville.
Navidson demana al seu germà i a un petit grup de científics, alpinistes i espeleòlegs que l’acompanyin en la seva exploració de la casa… I per explicar-nos-ho, l’escriptor nord-americà va parir dos narradors: Zampanò, el vell cec obsessionat amb El expediente Navidson, i el jove Johnny Truant, el drogoaddicte que, mentre aprofundeix en el treball de Zampanò, ens guia per Ash Tree Lane.
A tot això, Danielewski ens fa anar de corcoll, perseguint notes a peu de pàgina i crides a llegir la documentació afegida al final de la narració. Notes, textos, citacions de llibres i de personalitats, reals i inventats, que amplien l’univers del que ens explica però que, alhora, dificulten la lectura i crispen els ànims del lector. Com si la pròpia història no ens tingués ja prou collats.
Embolica que fa fort, Danielewski també experimenta amb la tipografia, l’orientació del text, els marges i el disseny de la pàgina forçant una maquetació malaltissa. Línies de text que cauen d’esquerra a dreta, inclinant-se i fent-nos girar el cap o el llibre. Fragments que només es poden llegir amb l’ajuda d’un mirall. Paràgrafs que s’estrenyen i creen una sensació de claustrofòbia, que coincideix amb la que viuen els personatges, desorientats en la nit tancada que creix sota la casa.
Hi haurà qui digui que tot plegat és una bajanada, pur artifici i façana, i que no s’aguanta per enlloc. I és possible. Cadascú decideix a què dedica el seu temps. Jo quan vaig llegir-la, tenia el temps, i vaig gaudir-ne: em va recordar Lovecraft, Borges, Matheson, Foster Wallace, Cortázar i King, The Blair Witch Project i Paranormal Activity, Escher i Lost.
Menció especial mereixen el traductor Javier Calvo, per la feinada realitzada, i les editorials Alpha Decay i Pálido Fuego, que s’hi van atrevir.
