La crisi a Indonèsia durant el process d’enderrocar a Sukarno va inspirar a l’australià Peter Weir per fer The Year of Living Dangerously. La brutalitat de les escenes barretjades amb la música de Vangelis són essencials per traslladar una emoció intensa a l’espectador i poder situar-lo en la pell del corresponsal de guerra que malgrat les complicacions i els avatars feia els impossibles per donar la notícia al món enmig del conflicte armat. El títol de la pel.lícula és tan suggerent que a voltes sucumbisc a la temptació d’incloure’l en el meu vocabulari per descriure situacions surrealistes i aquells moments dolents que són inevitables.
Emprar la guerra com a metàfora del dia a dia és un subterfugi massa seductor com per deixar-lo escapar sense control. Un vell redactor de l’Agència EFE em va preguntar si jo també pertanyia a la guerra la primera vegada que vaig xafar la redacció. Vaig captar al vol l’eufemisme perquè aquell periodista de raça el que volia saber era si jo també em dedicava al vell ofici de contar notícies. Les guerres pròpies, les alienes i les que, malauradament, causen la mort a les persones hi són a tot arreu però algunes tenen una carrega bèl·lica més significada que d’altres.
Aquest és l’any que he viscut perillosament. No obstant, l’acabe mil milions de vegades millor de com el vaig començar i això em dona força moral per fer el balanç d’uns mesos que encetava amb un fort refredat seguit d’una xoc brutal amb la crua realitat que vaig començar a superar en Sicília mentre feia recerca de la cultura grega a les runes de l’illa i alguna llàgrima s’escapava escoltant la Bohème de Puccini però sobretot posava distancia física i moral a tot allò que podía creuar-se en el meu camí i fer-me sentir malament. Aquells dies en Itàlia em vaig adonar que jo era el problema i, alhora, la solució.
La única sortida era fer front al meu pitjor enemic que era jo mateixa. De vegades és més còmode no afrontar les pors i les inseguretats i, de tant en tant, convé maquillar allò que no ens agrada però que ens ajuda a fugir de la rutina tot i que ens enganyem d’una forma conscient. La catarsi em va dur a escapar-me de les Falles i passar una setmana far away from heaven a la ciutat de Castelló. Temia aquells dies sola però, ben al contrari, del que podia imaginar em van servir d’impuls per refermar les meues conviccions. Aleshores vaig fer un DAFO vital i a la balança pesaven molt més els valors en positiu dels qui tenia de debò al costat que dels qui només estaven de passada ocasional i per pur interès.
Constate amb un somriure als llavis que tinc sort de ser estimada i de tenir eines emocionals per poder sobreviure als elements col.laterals. I no em queixe perquè com deia aquell viure mata; res més cert que aquestes dos paraules. Estic segura que molts s’haureu sentit identificats, potser m’equivoque, però, crec que si ho faig serà per un marge mínim d’error. La vida, deia la meua avia paterna, és dura i espinosa. I, jo afegeixo, que malgrat els bacs ens alcem un i altre cop per renàixer com l’au Fènix. Ara be, donat que sóc valenciana i per les meues venes corre el suc de taronja i de l’ orxata seguint la tradició dels meus ancestres jo cremaria 2010 com si fos una falla per tornar a començar de nou.
