Dijous em vaig mantenir palplantat enmig de la Diagonal entre dues i tres hores per reclamar el meu dret a votar. Vés qui ho havia de dir, va resultar que 1,8 milions de persones van tenir la mateixa pensada –i jo que em pensava que serien tots a Tarragona!–. El sol petava de valent i vaig quedar com si hagués caigut dins una bassa, xop i amarat. Si arriba a passar un venedor de llaunes de cervesa marca Acme, hauria fet l’agost. La bona del cas és que vaig xalar de valent, tot i no conèixer cap de les persones que m’envoltaven. L’any que ve ho trobarem a faltar.
La Via Catalana ha tingut la virtut d’esvair els dubtes. Ens hem recomptat i resulta que, a més de no faltar-hi ningú, encara s’hi ha afegit gent nova i de totes condicions. El cas Pujol no ha servit per desmobilitzar-nos, perquè es percep com una herència de la transició, una conseqüència del disseny institucional de l’estat. I més encara ara que s’han començat a fer públics missatges personals entre diversos personatges del PP català i la senyoreta que va iniciar tot aquest procés. Tot això ens ha quedat clar a nosaltres, però no dubtin pas que de mica en mica anirem veient com també els ha quedat clar als espanyols. I el cas és que, quan aquest procés s’hagi acabat, no ens hauria de venir de nou que a l’estat veí es comencin a demanar responsabilitats, a denunciar els enganys i manipulacions dels qui viuen del BOE , la gent voldrà fer net.
A la comunitat internacional també li ha quedat clar. Ens hem hagut d’esforçar molt per mostrar-los l’autèntica naturalesa de l’estat espanyol. Aquí hauríem de donar les gràcies a la capacitat innata de polítics, funcionaris, empreses del BOE i mitjans de comunicació espanyols de fer el ridícul. Ja ningú no es creu les ximpleries que els expliquen les “gacetillas” de Madrid, els mitjans de comunicació internacionals envien els seus propis corresponsals a casa nostra per assabentar-se del que està passant. I se n’assabenten, oi tant! El món de les finances ja comença a pressionar, perquè veu que això va de debò i que el govern del Sr. Rajoy no sap com sortir-se’n. I l’estat espanyol té un deute d’un bilió d’euros, que li serà completament impossible de tornar si no arriba a un acord amb els catalans. Fins la Sra. Merkel i el Sr. Hollande s’han vist obligats a donar suport a aquests aprenents de bruixot. Si els espanyols no paguen, l’euro a fer punyetes. Els mercats ja es veuen a venir la patacada, no dubten a fer pública la seva manca de confiança en l’estat espanyol, i recomanen que es compri deute italià per comptes d’espanyol. Ja ho veu, té vostè mala peça al teler, Sr. Rajoy.
També hauríem d’estar agraïts al Sr. Salmond i al Sr. Cameron. Quina diferència hi ha entre Catalunya i Escòcia? Des d’un punt de vista democràtic, cap ni una. Si de cas, que a Catalunya hi ha una voluntat popular de decidir el nostre futur nosaltres mateixos molt superior a la que hi havia a Escòcia quan els senyors abans esmentats van acordar la celebració del referèndum. Els mitjans internacionals es pregunten quina diferència hi ha entre Catalunya i Escòcia, comencen a analitzar la política espanyola dels últims trenta anys respecte als catalans, i el mite de la transició es desfà com un castell de sorra. Ja sé que no hem d’esperar l’ajut de ningú, però crec que un cop independents hi haurà molts estats disposats a reconèixer-nos, alguns d’ells membres de la UE i tot. Penso, per exemple, en els països anglosaxons, els escandinaus i els bàltics. Ja no es tracta tan sols que ningú no entengui la immobilitat del Sr. Rajoy, ara tothom està convençut que és un cas de desídia, imperícia, manca de capacitat i mala voluntat.
L’onze de setembre d’enguany, la suada que vam fer la gent que ens manifestàvem, va convertir la Gran Via i la Diagonal en un riu. El nostre Rubicó, el riu de la península Itàlica que, un cop travessat, va fer exclamar a Juli Cèsar: “Alea jacta est.”
