Per començar cal fer una constatació important: el ressó mediátic als motjans en alemany (Alemanya, Suïssa i Austria) ha estat aquesta vegada molt superior al que van tenir les Diades dels anys anteriors. No solament ha augmentat significativament la quantitat de mitjans que n’han informat, sinó que aquesta vegada ja abans de la Diada hi ha hagut diaris que n’han parlat. Catalunya és ara ja un tema informatiu inesquivable. Tinguem, però, en compte que segurament hi ha ajudat la simultaneïtat del nostre procés amb l’escocés. Els dos problemes junts i la possibilitat de que Escòcia s’independitzi ens ha tret d’una vegada del damunt l’estigma d’estar sonats o de ser uns provincians incomprensibles.
Un altre punt a destacar és que els periodistes estrangers estan cada vegada més ben informats dels motius del que passa a Catalunya, i això es deu en gran manera a l’acció, entre altres, de Diplocat, del projecte Xammar, del Col·lectiu Emma i de la secció de premsa de l’ANC. S’ha fet molt de camí. Però això no vol dir que no persisteixin encara molts malentesos entre els informadors. Alguns d’aquests malentesos es deuen, crec jo, a la incapacitat de molts periodistes, gent intel·ligent i civilitzada, per comprendre la posició espanyola que va tan sovint contra tota lògica i raciocini normals. En un cas concret (el pitjor de tots: el ja conegut del corresponsal del FAZ a Madrid, Leo Wieland) es deu a la total identificació d’aquest amb els punts de vista del govern de Madrid i a la seva impermeabilitat contra altres arguments que en difereixin.
Comencem pels casos més positius, amb uns noms concrets: Mela Theurer, al “Tageszeitung junge Welt” de Berlin (“Canvi després de 300 anys”), Florian Haupt i Michael Ebmeyer en dos articles al “Die Welt” de Berlin (“La testarrudesa de Rajoy empeny als catalans fora d’Espanya” i “Aquest any, pels catalans, és tot diferent”) han estat exemples brillants d’informació correcta i objectiva. Els articles d’agència (dpa, Apa, afp,etc.), més llargs que de costum, han estat també en general objectius i sense entrar en polèmiques dubtoses. Aquests articles d’agència han sortit a força diaris que fins ara no havien parlat mai de Catalunya o només ho havien fet sobre temes turístics, sobre el Barça o sobre en Pep Guardiola.
A alguns articles que en general són acceptables i que demostren una nova bona voluntat dels autors envers la nostra terra, s’hi han barrejat un parell dels malentesos dels que parlava abans. Mirem-nos els exemples que n’he trobat:
Al Neue Zürcher Zeitung (NZZ), de Zuric, dos dies abans de la Diada, Cornelia Derischweiler (“Mobilització per la independència”) donava una idea molt ajustada de l’ambient independentista a la Catalunya interior, i de la feina de l’ANC, però donava una importància excessiva als de la SCC i als empresaris del Cercle d’Economia com a contraris al procés. I citava unes enquestes (potser del Mundo??) segons les quals el 45 % dels catalans opta per la tercera via”, només un 27 % per la independència i un 19 % per la conservació de l’estat actual. Són xifres completament obsoletes i és llàstima que l’autora no ho hagi comprovat.
Al Süddeutsche Zeitung, de Munic, i en un article en general molt acceptable (“Protesta a l’ombra d’Escòcia”), Tomas Urban ha cebntrat massa els problemes en els motius econòmics i al final diu que si s’arribés a unes eleccions plebiscitàries, Rajoy i el rei “s’haurien de moure d’una vegada per aconseguir de toranar a lligar emocionalment almenys a una aprt dels catalans que s’allunyen de Madrid”. Ell, com altres no veu que per a intents així ja és massa tard i que ningú no se’ls creuria.
Fins i tot a l’excel·lent article de Michael Ebmeyer al “Die Welt” que cito abans, també al final experssa una idea completament irreal: “El vot dels catalans podria, per fi, obrir el camí a una nova ordenació federal de l’estat espanyol, que jha fa temps que hauria calgut i que fins ara ha fracassat degut al bloqueig del PP”
Al NZZ de Zuric (L’enuig dels catalans”) Andres Wysling descriu força bé els motius del cabreig dels catalans, però se li escapen alguns errors fonamentals, quan diu que els política catalans han viscut d’esquena a Madrid i que si no hi han volgut agafar responsabilitat ara no s’han d’estranyar si tampoc hi han tingut influència per canviar errors de la política espanyola. Parlant de les infrastructures a Catalunya, diu que certament es pot parlar d’abandonament per part de Madrid, però que en part en tenen la culpa els mateixos catalans per no haver-se implicat més activament en la política de l’estat. D’on treu tot això, o qui li ha imbuït és cosa que no comprenc. Diu també que el govern català es deixa portar per l’onada del sobiranisme amb l’intenció de treure’n un millor rendiment electoral. Tot plegat demostra que Wysling encara està lluny de comprendre la situació catalana.
I ara parlem del nostre “gran amic” Leo Wieland. Com ja he remarcat en altres ocasions, el seu diari, el “Frankfurter Allgemeine” (FAZ) és sens dubte el de més prestigi a Alemanya, per la seva seriositat, i té corresponsals a altres llocs que són exemples modèlics d’un periodisme impecable i seriós. Rainer Hermann al món àrab, Tobias Piller a Itàlia, Petra Kolonko i Marc Simons a Xina, Josef Oerlein a Sudamèrica i Paul Ingendaay a Espanya (per cultura i esports) en són mostres brillants. Llàstima que Wieland n’estigui a anys-llum . Només cal mirar tota la “informació” que acumula en aquest article (“Barcelona mira cap a Edimburg”):
-la població de la regió, segons les enquestes está fortament dividida i sense una majoria clara per la independència o per la permanència a Espanya.
-l’any 1714, fa exactament tres segles, els catalans van perdre “la seva limitada (!) independència”.
-parlant de la “contramanifestació” a Tarragona, diu que és “un senyal de què no tots els catalans es volen girar d’esquena a Espanya” i que entre aquests hi ha molts empresaris que temen les conseqüències econòmiques del trencament: fora de la UE, fora de l’euro, cap ajuda del BCE, etc. De que a Tarragona, comparativament, eren quatre gats, no en parla.
-torna a la cançó de l’enfadosa que “a diferéncia d’Escòcia, Catalunya no ha estat mai independent”.
-“Els nacionalistes han ensopegat amb una pedra inesperada. el cas Pujol”
-Després del cas Pujol, en Mas potser serà arrossegat pel remolí que s’ha produït i “poca gent compta ja amb un futur polític brillant per en Mas” (!!!)
-la desobediència cívica que molts , com en Junqueras, prediquen, és una demanda improcedent en un estat de dret com l’espanyol” (és que l’home no entén realment res de res…)
Torna a dir que Catalunya està pràcticament en fallida i que “és alimentada per Madrid amb milers de millions” (quina barra!).
-I finalment descriure (jo diria que amb fruició) totes les possibilitats que té Madrid per destituir Mas i el seu govern, per “rebel·lió”.
Un cas tan clar de parcialitat i de desinformació dels seus lectors és ara ja, per sort, una excepció. El futur s’encarregarà a ben segur de demostrar als editors del FAZ que amb aquest corresponsal a Madrid perjudiquen greument la credibilitat del seu prestigiós diari. Em sap greu haver-me d’acarnissar així amb una persona, però una cosa és, com en els altres casos que he citat, exposar opinions que poden ser objecte de discussió; una altra de ben diferent és repetir cegament les falsedats que escampen conscientment els cavernaris espanyols i que es contradiuen amb una realitat facilment verificable.
Deixant, però, a part, aquest cas d’incorregible contumàcia, alegrem-nos de que ara, també a Alemanya es comenci a informar més amplamemt i més objectivament del procés catalá. I, com sempre, cal acabar sempre dient: tot depèn de tots i de cadascú de nosaltres. Com més ferms i tossuts ens mantinguem contra tots els cants de falses sirenes, més cas ens faran a fora.
