Amb tot el rebombori que hi ha a Catalunya, no sé si a cap lector li interessaran gaire un parell d’esbossos alemanys. Però, amb la intenció de agafar una mica de distància amb la vertiginosa marxa dels esdeveniments, em prenc dues setmanes de vacances del tema constant “Catalunya i la llibertat” i avui passo la darrera pàgina de “Alemanya i la llibertat”…
No sé si el Memorial del Mur de Berlin va acabar de ser enllestit l’any passat com estava previst. Quan hi vaig ser ara fa tres anys ja era prou impresionant com per ser un dels punts més concorreguts per tota la gent que visita la capital alemanya. El Memorial està format essencialment per gairebé un quilòmetre i mig de mur, conservat amb pocs buits entremig, a tot el llarg del carrer de Bernau (Bernauerstrasse), on es van produir alguns dels episodis més tristos de l’amarga història d’aquest mur vergonyós. Això va determinar, com a homenatge a les víctimes, l’emplaçament del memorial a aquest indret.
Si seguidament en dono més detalls com si fes de guia turístic, és perquè són precisament alguns detalls els que donen la mesura de tota la inhumanitat d’aquesta obra. La part que jo vaig veure acabada del Memorial comprenia:
-El mur completat, on hi falten fragments, per dobles línies de barres verticals de ferro, de color de rovell vermellós, amb espais suficients per tal que la gent pugui passar-hi per entremig. A un extrem d’aquest sector, una de les torres de vigilància de la policia comunista de fronteres.
-A la “franja de la mort”, entre el mur interior i l’exterior que la formaven i que era un camp minat, grups de columnes amb informacions sobre temes parcials de la història del mur, i una mena de paret del mateix material i color, amb 136 “finestres del record”. A cada una hi ha una foto transparent de cadascun dels 136 morts que van perdre la vida al mur només a Berlin (en els seus més de 300 km. de llargada hi va haver més d’un miler de morts), des d’un nen de bolquers fins a un avi de 80 anys.
-Una “capella ecumènica de reconciliació”. Per a comprendre el perquè d’aquesta, cal saber que per construir aquest sector del mur els comunistes van dinamitar l’església de Santa Sofia i van destruir el cementiri que hi havia al costat, sense preocupar-se de traslladar les despulles dels morts, com es fa a qualsevol país civilitzat. Per això, a més de la capella hi ha també una senzilla creu de fusta fosca, com a recordatori dels morts, ara innominats, que encara hi ha sota l’antiga “franja de la mort”. Al davant de la capella hi ha una còpia de l’escultura “Reconciliació” d’una artista brasilera: un home i una dona, agenollats l’un enfront de l’altre, s’abracen pel damunt d’un obstacle que els separa. D’aquesta escultura n’hi ha còpies a Coventry, a Hiroshima i a Irlanda del Nord.
-Un centre de documentació, amb exposició de fotografies i documents, i amb una torre panoràmica des d’on es pot veure tot el sector, amb la mateixa perspectiva que podien veure’l els policies comunistes.
-un centre de visitants amb biblioteca especialitzada i sales per seminaris.
Per al darrer element del Memorial, una exposició sobre les “estacions fantasmes” del metro, cal primer aclarir que a Berlin (com a altres grans ciutats alemanyes) del trasport que a casa nostra en diem genèricament “metro”, n’hi ha de dues menes: l’anomenat tren urbà (S-Bahn) i el tren subterrani (U-Bahn) El primer és predominantment un tren de superficie i depèn dels ferrocarrils federals. El segon és predominantment subterrani i depèn de cada societat municipal de transports.
Quan es va construir el mur, dues línies de metro i una de tren urbà entre diferents parts del Berlin occidental, tenien en el seu recorregut un total de setze estacions en el territori del Berlin oriental. Aquestes són les que la gent va anomenar “estacions fantasmes”: les entrades van ser tapiades i només eren accessibles indirectament per la policia comunista. Els trens, per un acord entre els dos ajuntaments, occidental i oriental, podien circular, sense deturar-se, però, a cap de les setze estacions, i en aquestes patrullaven constantment policies armats amb metralletes, per tal de prevenir qualsevol intent de fugida de berlinesos orientals que, a pesar de tots els obstacles, d’alguna manera volguessin pujar als trens ni que fos en marxa.
A l’estació del tren urbà “Estació del Nord” (Nordbahnhof), al principi del Memorial, hi ha una exposició permanent de fotografies i dades, p.e. sobre com aquestes estacions van ser esborrades dels nous plans de la ciutat, per tal que la joventut en perdés fins i tot la memòria.
Fa bo de constatar, quan hom ho visita, que precisament és la joventut la que té un interès més gran per saber qué va passar en els temps dels seus pares i dels seus avis. Certament se’m podria objectar que si la majoria de la joventut que visita el Memorial són escolars o estudiants que hi són portats en autobusos per les seves escoles, hom no pot saber si els hi interessa tant com afirmo. Però en els nois i noies que jo vaig poder observar no n’hi havia cap que fes el posat desinteressat i avorrit que hom pot observar de vegades en els joves participants en sortides culturals organitzades, Ben al contrari, tots els rostres reflexaven un interès intens, o compassió, o indignació segons el taranná de cadascú (igual que ho vaig poder constatar en els escolars que visiten el Centre cultural del Born, com vaig escriure no fa gaire). No, el jovent alemany no se’n desentén de l’agitada història del seu país en el segle passat. És clar que, com a tot arreu, també hi ha molts “passotes” com hom els anomena a casa nostra. Però de jovent engatjat en la defensa dels valors democràtics i contra els extremismes, per sort, n’hi ha molt.
Els “llocs de la memòria” de Berlin no són els únics, ni de lluny. N’hi ha a tota Alemanya. És rara la població d’una certa importància que no tingui una placa o un monument, més gran o més petit, dedicat a “les victimes de la guerra i del domini de la violència”, expressió en la que tant s’inclouen les víctimes dels nazis com les dels comunistes. En aquests llocs sempre hi ha flors o corones, en senyal que les noves generacions no les oblida.
Tant de bo que, a Espanya, el passat franquista fps tan clarament condemnat com ho són a Alemanya les dues dictadures que va haver de patir
