Hi ha ben pocs llocs a Alemanya que s’hagin guanyat un valor simbòlic equiparable a aquest temple i que s’hagi convertit, com aquest, en una mena de lloc de pelegrinatge per a la majoria de visitants de la ciutat. L’edifici (com Sant Pau a Francfort) no és res de sensacional construit i reformat des del segle XIII al XVIII , no es diferencia gaire de molts altres temples protestants del país. Però des del 9 d’octubre del 1989 el seu nom ha quedat gravat a la memòria dels alemanys, perquè de Sant Nicolau va sortir la gran manifestació que seria el principi del final per a les dictadures comunistes europees.
Des del 1982, el pastor de Sant Nicolau organitzava cada dílluns al vespre “oracions per la pau”. Amb el temps va començar a participar-hi gent que desitjava reformes democràtiques al seu Estat, i el concepte de “pau” es va convertir ben aviat en el del futur que els pregants desitjaven pel seu país i que era ben diferent de la dictadura que patien. La policia política, és clar, vigilava de prop aquestes reunions i tothom sabia que sempre hi havia agents d’aquella entre els assistents. Després del canvi es va saber que fins i tot, sense coneixement del pastor, la policia havia instal·lat càmeres al darrera de l’orgue i al sostre de l’església per a poder identificar els assistents a aquells “dilluns subversius”.
Quan a partir de l’estiu del 1989 la joventut va començar a fugir del país més massivament i el descontentament general anà en augment, els esbirres del règim van augmentar el nivell d’intimidació i quan el primer dilluns d’octubre els pregants van voler sortir al carrer amb espelmes enceses en una mena de processó per la pau interna, els van disoldre a cops de porra i van detenir un parell de dies els que van gosar d’oposar resisténcia. Els temps, però, havien canviat. Per tota la ciutat s’escampà com una taca d’oli la consigna dels dissidents: el dilluns següent, el 9 d’octubre, tothom a Sant Nicolau i des d’allá en manifestació pacífica pels carrers que com una anella donen la volta al casc antic de Leipzig.
Això va alarmar tant als governants com als intel·lectuals de la ciutat. Encara no feia mig any que a Pequin hi havia hagut la “massacre de Tien-an-men” i hom temia una repetició del vessament de sang a Budapest el 1957 o a Praga el 1968. Quan es va saber que els jerarques del partit preparaven una acció armada contra els manifestants, un músic d’anomenada internacional, el professor Kurt Masur, director de l’orquestra simfònica de Leipzig, va reunir una comissió de personalitats de la vida cultural de la ciutat i va començar una ronda de converses de la comissió amb les autoritats comunistes alemanyes i d’aquestes amb els caps de l’exèrcit soviètic al país que en definitiva seguien sent els que manaven, Des de Moscou els russos van rebre ordre de quedar-se a les casernes. Aquesta decisió dels rusos, l’incertesa de si els propis soldats es negarien a disparar contra els seus conciutadans, i la seguretat que van donar en Masur i la comissió de que la manifestació seria completament pacífica (s’havia organitzat ja un servei d’ordre propi per evitar provocacions), van fer que els caps comunistes, que no sabien com sortir del pas, l’autoritzessin.
El vespre del 9 d’octubre es va reunir una gran gentada al davant de Sant Nicolau i des d’allà va començar la manifestació que va anar creixent pel camí. Milers i milers de ciutadans cridaven “El poble som nosaltres” i (per contrast amb els que fugien del país) “Volem quedar-nos aquí”. Els més esverats eren els agents de la Stasi, la policia política. La seva central era precisament al costat de la ruta dels manifestants, els caps temien que la multitud assaltés la casa i els matés a tots, i van repartir armes i munició. Però la manifestació va passar de llarg, mentres que una part dels que hi anaven van encendre espelmes al davant de la caserna dels seus opressors i van resar un parenostre. Com diria més tard un oficial de la Stasi: “Contra la violència ens hauríem defensat amb èxit. Contra espelmes i oracions, érem impotents”.
Aquesta manifestació, iniciada des de Sant Nicolau, es va repetir cada dilluns tant a Leipzig com a altres ciutats del país i els seu efecte desmoralitzador va portar a la caiguda del mur exactament un mes després.
Per això, a Sant Nicolau, “el lloc on va començar tot”. hi va gent de tota Europa que, igual que la meva dona i jo quan vam esser-hi, no pot evitar de sentir una emoció especial i un profund respecte pel valor cívic dels ciutadans de Leipzig que des d’aquí van desafiar la pretesa omnipotència dels dictadors.
I encara que no tingui res a veure amb Sant Nicolau permeteu-me que citi una frase esculpida a un monument molt a prop del temple, a l’entrada del carrer de Grimma, l’artèria comercial del casc antic. Són unes paraules de Robert Havemann, un filòsof il·lusionat primer pels ideals socialistes del règim, i que després decebut per la realitat opressora d’aqeust, va proptestar públicament i va ser perseguit i empresonat. La frase de Havemann se l’haurien d’aprendre de cor tots els dictadors que es miren el poble com a carn de canó: “ÉS LÍCIT DE SACRIFICAR UNA VIDA PER UN IDEAL. PERÒ NOMÉS LA PRÒPIA.
