Un dels capítols de la immensa tasca de reconstrucció, tant material com moral, que han fet els governs federals des del final de la guerra i ,a l’est, després de la reunificació, ha estat un esforç múltiple per a conservar la memòria dels fets tràgics que han marcat la història d’Alemanya en el segle XX, de tal manera que tant la joventut actual com les generacions posteriors mantinguin la consciència de no permetre’n mai la repetició.
En aquest aspecte, en recobrar Berlín la capitalitat de l’Estat tothom va tenir clar que la ciutat on havien governat els sistemes dictatorials dels nazis i dels comunistes havia de tenir un paper central pel que fa a honorar les víctimes del terror i a enaltir els que van arriscar la vida o la van perdre en l’intent d’oposar-se als dos règims opressors. Així han sorgit molts dels “llocs de la memòria” (traducció literal del nom genèric alemany “Gedächtnisstätte”). Parlar de tots els que hi ha ompliria pàgines i pàgines. Només, en aquest i en el darrer article d’aquesta sèrie, parlaré breument de dos d’ells i més extensament de dos més.
Un dels més coneguts i visitats és el moument recordatori de l’holocaust dels jueus, a la vora de la Porta de Brandenburg, una obra de l’arquitecte americà Peter Eisenman, que es va inaugurar el 2005. El forman 2711 esteles de ciment armat de diferentes alçàries entre les quals el visitant pot circular com en un immens laberint. Ho completa un centre subterrani d’informació sobre l’extermini dels jueus a tot l’àmbit del domini dels nazis. El projecte, tant abans com després de la seva realització ha estat molt discutit, però la veritat pura i neta és que cap monument, fos com fos, no podria transmetre tot el grau d’inhumanitat d’un dels crims més grans de la història europea.
Un altre d’aquests llocs, anomenat “Topografia del terror”, és al lloc on en temps de Hitler hi havia el quarter general de la Gestapo i documenta les gairebé inimaginables tortures que van patir els que van caure a les mans de la policia política de l’Estat nazi.
Els dos llocs de la memòria, però, que vull ressaltar (i com sempre en aquests casos és una tria molt personal) són, avui, el “Memorial de la Resistència Alemanya”” i, en el darrer article de la sèrie, el “Memorial del Mur de Berlín”.
El primer recorda tant els conspiradors del fracassat atemptat contra Hitler del 20 de juliol del 1944 (diumenge farà 70 anys), com els d’altres grups menys coneguts, molts dels membres dels quals també van ser assassinats pels botxins nazis. El Memorial és a un dels edificis de l’extens complexe del ministeri de Defensa alemany, el “bloc Bendler”. Al pati interior de la casa, immediatament després del fallit atemptat, van ser afusellats quatre dels principals conspiradors militars: el coronel Stauffenberg (que havia estat encarregat de l’execució del pla), el genral Olbritz, el coronel von Quinheim i el tinent coronel von Haetten.
Al pati s’hi fan cada any les ofrenes de corones al davant de l’estatua de Stauffenberg. Que aquesta sigui un nu masculí amb el rostre del coronel i no una figura amb uniforme es va fer amb la intenció de no honorar-lo sols com a militar sinó com a representant de tots els resistents fossin militars o civils. A un parell de pisos del “bloc Bendler” hi ha una exposició permanent amb fotografies i documentació sobre les principals figures de la resistència, no solament dels conspiradors del 20 de juliol sinó també d’altres grups importants d’aquella (no importants per la xifra dels seus integrants, sinó per la repercussió que van tenir en la població alemanya de la postguerra com a exemple de valor i de civisme): els germans Scholl i els seus companys estudiants de la “Rosa blanca” de Munic; els comunistes de la “Capella roja” de berlin, al voltant del jurista i economista Arvid Harnack; els liberals del “Centre de Friburg” i els del grup berlinès al voltant de la pedagoga Elisabeth von Tadden i de l’advocat i diplomàtic Richard Künzer; els militars del contraespionatge al voltant del seu cap Almirall Canaris i del seu lloctinent general Oster. De tota aquesta gent van ser molt comptats als que van arribar vius al final de la guerra. La majoria van ser assassinats per la Gestapo entre el juliol del 44 i l’abril del 45, molts d’ells després d’una farsa de judici, sense defensa possible, davant d’un anomenat “Tribunal Popular” presidit pel jutge Roland Freisler, que es va fer tristament célebre amb el mot que li va posar la gent de “Jutge de sang” per totes les senténcies de mort que va dictar i que ja estaven decidides abans de començar. Freisler va morir en un bombardeig pel febrer del 45, sinó hauria estat, amb tota seguretat, un dels criminals de guerra jutjats i exectutats a Nuremberg pels aliats.
Molt de temps després d’acabada la guerra hi va haver encara gent encegada i totxa que no s’estava de dir que tots aquests conspiradors no eren altra cosa que traidors al país i als soldats que el defensaven. Avui, per sort, aquelles veus ja no se senten i els alemanys tenen clar que van ser aquells homes i dones els que van salvar el bon nom de tants i tants d’altres que odiaven el règim nazi, però que eren impotents per a fer front al seu aparell opressor.
Des de fa uns anys, un grup reduït de reclutes de les tres armes jura la bandera, en representació dels nous soldats de cada any, al pati del bloc Bendler, al davant de l’estatua de Stauffenberg, com a símbol de fer-ho per la llibertat de consciència i contra qualsevol tirania.
