Alemanya, l’ase dels cops

Quan una afirmació és falsa, no es converteix en verídica pel fet de repetir-la cinquanta mil vegades. Però repetir-la ajuda a que al final la gent se la cregui. Molts polítics europeus que es troben entre l’espasa i la paret, que no saben com sortir del sot al que la política dels seus antecessors ha portat els seus països respectius, i que no són prou valents per fer-hi les reformes que caldrien, han trobat un procediment còmode d’espolsar-se les puces del damunt: carregar totes les culpes a Alemanya, a la senyora Merkel i a la seva inhumana exigència d’estalviar fins a extrems insuportables. 

A l’agost passat ja vaig fer dos articles al MD sobre aquest tema, però com que la demonització d’Alemanya no sols no s’atura sinó que més augmenta com pitjor va el carro pel pedregar, permeteu-me que en torni a parlar amb dades i citacions més recents.

El 22 de febrer d’enguany el president alemany Joachim Gauck, en un brillant discurs que va fer a Berlin sobre Europa, va dir entre altres coses: Em preocupa molt que el paper d’Alemanya en el procés europeu, produeixi en aquest moment escepticisme i desconfiança a alguns països… M’ha esparverat que molts vegin Alemanya com si tornés a estar dins de la tradició d’una política de potència dominadora. O fins i tot d’una política criminal… Vull assegurar als ciutadans i ciuitadanes dels nostres països veïns que dels polítics que avui determinen la política alemanya no n’hi ha cap que vulgui imposar cap “dictat” a ningú… Des de la meva més profunda convicció, puc dir: per Alemanya, més Europa no vol dir una Europa alemanya. Més Europa, vol dir per nosaltres: una Alemanya europea…

Joachim Gauck, no és una persona qualsevol que digui allò que li facin dir. No ho ha fet mai. És un home d’una integritat i d’un valor cívic exemplars, i des de fa molts anys (i ja sota la dictadura comunista) engegava les veritats sense engaltar. Les seves paraules tenen molt de pes, i no solament a Alemanya. Però mirem-nos fets i xifres que ens puguin servir per escatir quin valor tenen els retrets que es fan a l’ase dels cops alemany.

Als meus articles de l’agost ja remarcava que les polítiques de creixement que reclamen molts per tal que l’estalviar no ens faci perdre el viure, no tindrien cap efectivitat sense reformes a fons en tots els països en crisi. Abocar-hi diners, sense establir primer les condicions d’entorn que els facin efectius, seria com abocar-los pel forat de l’aiguera. S’han fet aquestes reformes? Se n’han fet algunes, però totalment insuficients. Se n’han fet també sobre el paper sense poder aplicar-les per ineptitud (o per corrupció o per totes dues coses) de les administracions. I no s’han tocat estructures fossilitzades, protegides per amples xarxes d’interessos particulars, que són com una pedra de molí penjada al coll dels països en crisi. I d’això, Alemanya no en té cap culpa.

No em posaré a parlar d’Espanya, amb la seva burocràcia inflada, la duplicitat de funcions govern central/autonomies, el sabotatge continu a totes les mesures que puguin fer créixer Catalunya, la malversació de diners en projectes faraònics que no seran mai rendibles, la malversació de diners en subvencions a les curses de braus o en reformes luxurioses a les residències particulars de diplomàtics espanyols a l’estranger, i tots els etcèteres que vulgueu. I de tot això, Alemanya no en té cap culpa.

Què passa amb França? Deixant a part la seva erràtica política d’impostos que produeix inseguretat en el món dels emprenedors i frena possibles inversions generadores de llocs de treball, l’obstacle més gran és el sobredimensionat aparell estatal, la financiació del qual es menja cada any més de la meitat del PIB del país. En els darrers anys el sector públic ha cescut de manera preocupant. Tota l’administració, p.e., que regula les ajudes socials i altres subvencions de l’estat, costa sovint més diners que no pas els que es reparteixen. Així. un estudi recent de l’oficina francesa equivalent a la nostra Sindicatura de Comptes, ha criticat que els governs dels darrers anys, a part de l’administració normal (i això recalquem-ho bé) han creat més de 1.200 (!!) oficines especials (agences d’Etât) en les que treballen 450.000 funcionaris i que costen 50.000 milions a l’any. En un rànquing del World Economic Forum, que classifica els països per ordre creixent de la complexitat de la seva administració, en una llista de 146 països França ocupa el lloc 126. França ocupa 90 funcionaris per cada 1000 Habitants, un 40% més que Alemanya. França té 36.000 municipis. Alemanya, després d’una reforma funcional feta fa uns 30 anys, només 8.000. Tots els reglaments, lleis especials, decrets, etc, que regulen p.e. les assignacions socials, són com una selva espessa on ni els entesos s’hi entenen. La llista seria encara més ampliable. I de tot això (perdonin) no en té la culpa Alemanya.

I què passa a Itàlia? Anys i anys s’han malversat ajudes de l’UE. El lema era, fos com fos, fer ús dels diners que es poguessin rebre d’Europa sense mirar com s’esmerçaven. El resultat han estat moltes ruïnes insevibles i molts desviaments de diners cap a les butxaques de protegits o d’organitzacions criminals. La ineptitud i la corrupció a molts llocs de l’administració pública fa també que els proveïdors de l’Estat hagin d’esperar un, o dos, o tres anys a cobrar les seves factures, si és que amb sort les arriben a cobrar. Això ha portat moltes empreses petites i mitjanes a fer fallida. Les bonificacions als inspectors d’hisenda per tots els casos que trobin de defraudació d’impostos ha portat a l’extrem surrealista que emprenedors que han pagat religiosament els seus impostos són objecte de xantatge dels inspectors i es veuen obligats a pagar més com si fossin de debò defraudadors, perquè no poden esperar cap ajuda de la més que ineficient justícia italiana que té centenars de milers de processos pendents i que dicta senténcia sovint després d’un llarg període que pot arribar als deu anys. Els sindicats italians, amb una ideologia de l’edat de pedra, han obtingut millores excepcionals per una minoria dels treballadors italians, mentres que altres no en reben cap, i els diners que aquelles costen, falten a l’hora d’organitzar una assegurança d’atur eficient, sense la qual no pot haver-hi flexibilitat del mercat laboral. El president de la patronal italiana, Giorgio Squinzi, ha dit fa poc que el que li cal a Itàlia no són declaracions ni prometences, sinó accions concretes i valentes. Els resultats de les recents eleccions no fa pas esperar que aquestes accions siguin probables. I d’això (sí, ja heu endevinat què diré ara) Alemanya no en té la culpa.

De Grècia, amb una administració que anys i anys ha tolerat que presentessin declaracions d’impostos irrisòries gent que té xalets a la costa, iots de luxe o fins i tot avions aprticulars, o de Xipre, que vol que l’ajudin en benefici de màfies russes o sèrbies que allà netegen el seu diner negre, no cal ni que en parlem.

És tan estrany que Alemanya, igual que Catalunya, no s’avingui a ser “cornuda i pagar el beure”? És molt trist que a casa nostra, tanta gent de bona fe es cregui la còmoda excusa de l’ase dels cops. Si Alemanya fos ara la principal culpable de tots els mals seria justificat de recriminar-li. Però ni que donés als altres els diners que ella mateixa no té, no solucionaria res si els altres seguissin vivint sense canviar ni els seus comportaments ni les seves estructures. A Catalunya li caldrà molt aviat la declarada ajuda dels alemanys per tirar endavant el projecte sobiranista contra l’aferrissada resisténcia espanyola. No ens enemistem inútilment amb l’aliat més valuós que podem tenir.