Caram! Qui deu ser el català més universal? Es diu Alexandre Deulofeu (l’Armentera 1903 – Figueres 1978) i molts, massa, en aquest país no saben ni qui és. Com pot venir ara aquest pocavergonya a posar medalles d’universalitat? S’accepta qualsevol comentari contundent envers qui escriu aquesta afirmació. Seré un pocavergonya, si cal. I cosnti que no poso en dubte la universalitat de Pau Casals, Salvador Dalí o Ramon Llull, per exemple. Només faltaria.
Què significa ser un català universal? Per a mi es tracta d’un català que ha transcendit per la seva obra al planeta Terra, però que ho ha fet sobrepassant el seu àmbit creatiu. Que un català sigui mundialment conegut per fer molt bé la seva feina no és un català universal. Em venen molts exemples contemporanis tant de la cultura com de l’esport o de la ciència, però per no ofendre ningú no posaré exemples d’aquests compatriotes que són moltes coses bones, menys catalans universals.
Quan dic que Alexandre Deulofeu és el català més universal ho afirmo perquè a banda de la seva descoberta teoritzada en la Matemàtica de la Història, que ja de per si és impressionant i contrastada per la perspectiva que ja ens donen els gairebé quaranta anys transcorreguts des de la seva mort, el seu objectiu no és altre que posar-la al servei d’un gran objectiu universal com és la pau al món. I això, sí que ho transcendeix absolutament tot. Si gràcies a la Matemàtica de la Història hem de saber què ha de venir perquè els governants no l’utilitzen per prendre decisions que evitin guerres i conflictes.
Però me n’adono que he parlat en present i hauria de parlar en condicional. Alexandre Deulofeu no «és» però potser «hauria» de ser el català més universal perquè a dia d’avui ja no és que no sigui el català més universal sinó que pràcticament podem dir que no «és» ni al seu propi país que tant endins del cor portava.
Certament, molts relacionen Deulofeu amb la gosadia que encomana la tramuntana que bufa sense manies pels verals empordanesos – certament els tòpics d’aquelles contrades no el varen ajudar gens – i que, per a segons qui, no fa més que regalar-nos boutades de l’estil «l’Imperi espanyol desapareixerà cap al 2029» i que Catalunya serà independent, efectivament, però sota els auspicis d’una Alemanya que controlarà Europa. I qui no gosa dir, per respecte, que Deulofeu era un sonat per dir coses com aquestes, basa la seva crítica en el fet que la Matemàtica de la Història no té base científica.
El Termcat defineix el mètode científic com aquell «procediment de recerca que es basa en processos lògics del pensament i que s’organitza per relacionar dades i generalitzacions, amb l’objectiu de proposar i contrastar explicacions d’esdeveniments perceptibles». I què fa, si no, Deulofeu? Estudia a fons la història de les diferents civilitzacions, imperis i processos de creació cultural i observa que es produeixen uns patrons temporals i cíclics idèntics i això li permet preveure què ha de passar amb els imperis i civilitzacions que encara existeixen. I ho fa amb una precisió esfereïdora com ja ha quedat demostrat. Si no, vegin aquest vídeo.
El caràcter de Deulofeu és poc conegut i als qui dubten del personatge els sorprendria saber que era allò que molts en diuen un “català d’ordre” i paradigma de la meritocràcia que tant ens manca a la Catalunya actual. Té uns valors molt clars a favor de l’educació, la disciplina, la constància i del treball silent que valgui per si mateix i no per tenir padrins i subvencions que releguen moltes ànimes al mínim esforç. Si n’havia de ser de català d’ordre que fins i tot segava amb vestit i corbata al seu mas d’Ordis. Però a més era un home que tenia molt clar el concepte de solidaritat i generositat i del respecte a la diversitat política i ideològica com va demostrar essent alcalde accidental de Figueres per ERC durant la Guerra Civil amb una tasca pacificadora indiscutible. Fins a tal extrem ho va fer, que quan el Movimiento li obre l’expedient de responsabilitats polítiques quan ell ja s’ha exiliat a França, els testimonis que es criden a declarar només fan que parlar-ne bé. I ja a l’exili, de seguida que pot renuncia a qualsevol ajut en comprovar que hi havia molt d’exiliat «paràsit», segons les seves pròpies paraules, mentre d’altres es busquen la vida.
Antoni Rovira i Virgili el qualificava de “català nacional perfecte”, Francesc Pujols assegurava que havia canviat el concepte d’Història i Dalí el considerava un “geni ultralocal” a banda de ser el seu consultor per saber cap on anava el món. I aquests només són alguns exemples de personatges rellevants que mostraren la seva admiració pel farmacèutic de Figueres.
Cada país enalteix determinades personalitats perquè han transcendit en aquell país i els compatriotes d’aquella personalitat en queden ben pagats. I està molt bé. Però són personalitats que no van més enllà de la seva nació. N’hi ha d’altres, en canvi, que determinats països eleven o en cedeixen la grandesa a benefici de tot el món. Passa ara amb el Papa Francesc. De ben segur que els argentins estan encantats que la seva figura sigui d’utilitat per a tota la Humanitat encara que ja sigui en la llunyania i ja no exerceixi a Argentina. Si fa no fa, això és el que hauríem de fer amb el llegat de Deulofeu. Quants disgusts no ens estalviaríem!
Parlant d’Argentina, un dels grans deulofeulians era Abelardo Gabancho, pare de la periodista Patrícia Gabancho, i deia que “los catalanes tienen una gran deuda con Deulofeu, una gran responsabilidad que asumir con un connacional de ustedes” per acabar afegint que «nos queda la tarea que costó tanto esfuerzo a este hombre, que sirva para que la Humanidad viva mejor y esto es lo que quería Deulofeu». Un altre clàssic d’aquest país. Massa sovint ha de ser de fora estant que ens facin veure la magnitud universal de determinats compatriotes.
Per tot això comença a ser hora que en fem un reconeixement i ara, gràcies a la productora Visiona TV, s’està produint un documental per a Televisió de Catalunya que cerca una part del suport entre els connacionals de Deulofeu mitjançant la plataforma TotSuma.cat. Fem doncs que aquell “hauria” condicional sobre la universalitat de Deulofeu comenci a convertir-se en un “és” de present indiscutible.
