La tirania algorítmica i l’ombra de l’extrema dreta
Des de sempre m’he considerat un molt mal lector. De jove llegia poc o gens i ara, de gran, ho faig a batzacades i sempre en funció de l’estat d’ànim o del nivell d’estrès. Tot i així, fa un temps vaig acabar de llegir 1984, de George Orwell, que immediatament em va fer pensar en una de les poques lectures que m’havien captivat de jovenet, Un món feliç, d’Aldous Huxley. Son dues distopies, diferents i anacròniques, però que estan trobant un aterridor punt de sintonia en la societat actual.
En un món on les pantalles són finestres i les notificacions, cops a la porta, la distopia comença a no ser ficció. Orwell i Huxley, dos profetes de la modernitat, van imaginar futurs aterridors en què el poder es disfressava de vigilància en el cas de 1984, o de plaer a Un món feliç. Avui, les seves visions convergeixen en un escenari digital on els algoritmes decideixen què veiem, què pensem i, cada cop més, què votem.
Dues distopies, un mateix avís
1984, d’Orwell, ens presenta un estat totalitari on el Gran Germà ho veu tot, on el llenguatge és manipulat per controlar el pensament, i on la veritat és un constructe mutable. Un món feliç, de Huxley, en canvi, dibuixa una societat on la submissió ve per la via del plaer: drogues, entreteniment superficial i una falsa sensació de llibertat.
El primer ens alerta del perill de la repressió explícita, el segon, de la repressió invisible. No cal ser gaire lúcid per adonar-nos que en l’era de les xarxes socials vivim una síntesi inquietant de totes dues.
La dictadura dels algoritmes
Els algoritmes no tenen ideologia, però sí objectius: maximitzar el temps de pantalla, la interacció, el consum. Per fer-ho, ens mostren allò que ens activa emocionalment, sovint el que ens indigna, ens fa por o ens reafirma en els nostres prejudicis; no cal censurar, només cal amplificar el que convé.
A diferència del Gran Germà, que et vigila, l’algoritme et sedueix. Et coneix millor que tu mateix, et recomana contingut, et suggereix amics, et fa sentir part d’un grup. És el soma de Huxley, però en format de vídeo curt, mem viral o fil incendiari.
L’auge de l’extrema dreta: entre la por i el plaer
Els discursos d’extrema dreta són simples, emocionals i polaritzadors. Parlen de seguretat, identitat, enemics interns i externs. Són perfectes per a l’algoritme, que premia el contingut que genera reaccions. Així, la viralitat es converteix en legitimitat, i el que abans era marginal ara és mainstream.
A més, aquestes ideologies han sabut aprofitar el llenguatge digital. Els memes, l’humor negre i la provocació han convertit el debat polític en espectacle, i l’espectacle en estratègia. En aquest món nostre, la distracció és la millor forma de control, com en el de Huxley, o com el “pane et circenses” dels romans, però també hi trobem un component tant orwellià com és la manipulació del llenguatge. Termes com “llibertat”, “patriotisme” o “sobirania” són reconfigurats per justificar discursos excloents on la veritat es converteix en una variable discutible i no sempre necessària.
Les grans plataformes tecnològiques insisteixen que els seus algoritmes són neutres, però la neutralitat és una fal·làcia quan els criteris de recomanació no tenen en compte l’impacte social o democràtic, quan el que importa és el clic, i no el context.
A més, la manca de transparència fa que la ciutadania no pugui auditar el poder que la governa digitalment. I precisament aquest és el somni del Gran Germà: un sistema que et vigila, et condiciona, però que no pots veure ni qüestionar.
Resistència i consciència
Llegir aquestes dues novel·les, ens recorda que la llibertat no es perd només per la força, sinó també per la comoditat, i per això ens cal recuperar la consciència crítica, que serà l’arma més poderosa de la nostra resistència . Si deixem que els algoritmes decideixin el nostre món, acabarem vivint en una distopia que ni Orwell ni Huxley haurien pogut imaginar.
