El 28 de març proppassat, l’entitat Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-col·loqui amb l’ex-President català. Els meus comentaris són basats en el detallat informe que en va fer el dia següent Pere Cardús a Vilaweb. Cardús hi diu: “Un cop alliberat del compromís de la presidència, Mas ja no havia de quedar bé amb tothom. Té ganes de dir les coses tal com les pensa”. I el que diu sembla que a més d’un se li indigesta. Em concentraré aquí només en un parell de les qüestions que es van posar al damunt de la taula en el col·loqui de Mas amb els assistents al dinar.
Un dels temes -per mi, molt important- és la reiterada pregunta de si a una Catalunya independent li cal o no tenir exèrcit propi. En aquesta qüestió Mas va ser molt taxatiu i va avisar que hi havia “països molt poderosos pels quals aquesta qüestió era decisiva i que si no ho tenim ben resolt no ens ajudaran gens i se’ns giraran d’esquena”‘, i que això li havien dit directament. I -sisplau, no somniem truites- tenir-ho ben resolt no és proclamar alegrement que Catalunya vol ser un estat de pau i que amb una policia una mica ampliada ja n’hi haurà prou. El món, per desgràcia, no és així. He dit i escrit més d’una vegada que a pacifista no em guanya ningú. Però per mi ser pacifista vol dir no voler iniciar mai un conflicte en el que les armes bramin. Però no vol dir de cap manera renunciar a defensar-se si s’és atacat, o a ajudar a aquells que sofreixin els atacs de dèspotes sense escrúpols. Tombar-se sota la figuera i esperar que altres ens treguin les castanyes del foc és la millor manera d’engegar en orris tot el que puguem haver aconseguit, i que en el moment en el que ens calgui que més que mai altres països ens donin suport, que ens reconeguin com a nou estat, fins i tot els més ben predisposats ens diguin que ens fem retratar. Amb quina cara podem esperar que, per exemple els països bàltics o els escandinaus acceptin que vulguem estalviar-nos uns costos de defensa que ells han d’afrontar? Si Letònia o Lituània poden contribuir a missions internacionals de la UE o de les Nacions Unides amb una brigada o només que sigui amb un batalló, també exigiran -amb tota la raó- que nosaltres no fem menys.
Una qüestió molt diferent és la de rumiar-se com ha de ser aquest exèrcit català, i de considerar que no ens serveix de gaire tenir-ne un amb els motllos antiquats a base de tancs i de canons. Els altres països no ens exigiran -no poden fer-ho- que el nostre model de defensa sigui d’una o d’altra manera. Només exigiran que en tinguem un de concret i que aquest sistema sigui compatible i adaptable al dels països de la UE. Pot consistir amb més concentració en la cibernètica, o en capacitats auxiliars complementàries. Es poden estudiar diversos models. però allò que no funcionarà mai serà que diguem que volem ser a les madures. però no a les verdes.
Un altre tema va ser, quan al·ludint a la CUP, però sense citar-la, Mas va dir que els excessos de gesticulació i l’aprovar cada tres mesos la mateixa moció no portaven enlloc. Això enllaça amb una frase que Mas ja fa anys que va dir. que ell no volia portar amb gestos grandiloqüents Catalunya al precipici. I va tenir tota la raó quan va dir que no té sentit anar fent pessics a l’estat espanyol que no li són cap molèstia. Pel que fa a mi, i molts em tirarien segurament els plats al cap, ara -per exemple- no té ja cap sentit voler parlar d’equips esportius propis, de xapes CAT als cotxes, o fins i tot de seguir declarant d’ací d’allà persona non grata el rei d’Espanya. Tot això cal deixar-ho enrere i anar per feina efectiva. Allò que no són pessics i que els hi fa mal de debò és el què estan fent el govern i el parlament:posar fil a l’agulla a les lleis de desconnexió i a les estructures d’estat necessàries. I tot sense fer més soroll del que calgui.
Per això l’ex-president també va recalcar que ara no es tracta de ser més o menys agosarats, sinó de ser prou astuts i intel·ligents. Dues característiques, per cert, que a la política espanyola no es veuen per enlloc. I aquesta intel·ligència vol dir també no perdre’s en la inútil discussió de si es va massa de pressa o massa a poc a poc. Allò que cal és fer-ho tot amb cara i ulls, amb cap i peus, o com vulguem dir-ne. Només així convencerem a més gent a unir-se al tren de la independència. I si ara molts pensen que es va massa poc a poc, com més peces afegim al motor més de pressa podrem córrer i l’acceleració final pot ser molt més fulminant del que ara ens pugui semblar. Fem les coses com cal i la resta se’ns donarà per afegidura. Encara que ara algunes veritats semblin incòmodes i preferíssim creure que el camí és més llis de com és.
