Vau marxar fa molts anys a l’hivern quan glaçava
i vaig sentir-me perduda en la meva solitud,
la vida feliç de sobte s’acabava
i em trobava com un enze perdut.
A les nits de malsons veia vostres rostres amables
i parlàvem i rèiem com sempre havíem fet,
sentint vostres mans que m’acaronaven les galtes
trobant-vos somrients a qualsevol indret.
Els matins em rebel·lava amb fúria, amb la consciència
per què em deixareu orfe, per què sentia tanta soledat,
dins de l’ànima sentia un buit sense la vostra presència,
dins del cor només records del passat tan enyorat.
El present era cru amb núvols de tempesta
i un vent melindrós que em tallava l’esperit,
ni un consol, ni un afalac ni un alè de festa
i dins del meu cor un estrany neguit.
A les nits serenes buscava malferida
els dos estels més propers, pensant et miren des del cel
i us parlava i sentia vostres mots que en donaven vida
i fins distingia clarament el vostre anhel.
Tenia dos fills, necessitaven a la mare callada
per ells m’enfortia i seguia el tortuós camí
i si queia m’ajudaven a aixecar-me a cada albada,
eren el meu sol que sortia al matí.
Han passat anys i us recordo cada dia,
jugant i rient en un món ple de pau
el món de la nostra llar on tot era harmonia
on tot era obert sense pany ni candau.
