[Article original en alemany.]
Nosaltres, els catalans, repetim sempre –i així ho he de fer també sovint en aquest blog– que la justícia espanyola és una d’injusta, una eina servil dels desigs d’un govern format per un dels partits més corruptes d’Europa. Avui, però, vull diferenciar una mica aquest judici tan dràstic, perquè no vull que la meva indignació em faci ser tan injust com ho són els jerarques dels tribunals espanyols.
Avui, la justícia espanyola –amb totes les reserves que calguin– té una certa semblança amb l’església en els temps del dictador Franco. La majoria de membres de la jerarquia superior (arquebisbes, bisbes, abats), pels motius que fossin, eren incondicionalment al costat del “salvador de la pàtria”, i en les seves visites a les esglésies el general era acompanyat al temple pels prelats sota un pali fastuós. Per contrast, hi havia a tot arreu molts senzills capellans (no sols a Catalunya) que pensaven molt diferent que els seus superiors i feien la seva feina sense preguntar a ningú si era feixista, republicà o el que fos.
Malauradament, d’aquell temps n’han quedat molts trets. Si no, la més alta autoritat de l’església espanyola no hauria dit una frase de la qual s’hauria d’avergonyir. El cardenal primat d’Espanya i arquebisbe de Madrid, Antonio Cañizares, va dir literalment fa un parell de mesos: “La unidad de España pertenece al orden moral y se basa en la verdad”. Aquestes paraules, que volen sonar sàvies, no són altra cosa que una beneiteria inaudita. Però estan d’acord amb la tesi de la política espanyola que la unitat d’Espanya està per damunt de qualsevol altra llei, sigui del Dret espanyol, de l’europeu o de l’internacional.
I, vull repetir-ho, un fenomen semblant es pot observar en l’actual justícia espanyola. Innombrables jutges i fiscals de les categories inferiors segueixen sent, de ben segur, tan íntegres i independents com sempre. Però els “alts jerarques” que tenen els llocs més importants i decisius i les competències pels processos que s’apropen al camp de la política –i que sovint són fills o néts de magistrats del temps de la dictadura i han rebut l’educació corresponent, o que deuen el seu nomenament a les seves idees polítiques–, aquests “alts jerarques” són els que destrossen l’anomenada de la justícia espanyola. Són els que degraden “Justitia” a una criada dels errors i dels garbuixos polítics. Hi ha prou veus (fins i tot d’ex-membres del Tribunal Constitucional espanyol) que han expressat la seva preocupació i la seva indignació per aquestes intolerables circumstàncies. Però contra la (gens santa) aliança dels jutges superiors i dels ultranacionalistes del govern i dels partits polítics d’Espanya, són impotents. He volgut deixar-ho clar avui, per salvar l’honor dels juristes que no es deixen corrompre per la política. Pel que fa als altres, als que deixen que se’ls tracti com a serfs d’una política demencial, cada dia hi ha nous exemples de les seves actuacions insensates.
Fa pocs dies que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, va haver de presentar-se altra vegada davant del jutge, per ser interrogat en relació amb el procés en curs contra ell (entre altres coses, per rebel·lió). Recordem-ho: se l’ha inhabilitat per càrrecs oficials i li han embargat gairebé tots els seus béns (inclosa la seva casa de propietat) amb el pretext de compensar les despeses ocasionades per la consulta popular de novembre del 2014. Després d’una estona, l’advocat de Mas va perdre els estreps i va dir al jutge: “Només sento que Mas va dir això o que Mas va dir allò. Però no hem sentit cap argument sobre les acusacions de rebel·lió que es fan al meu client. Quan volen parlar-ne?”. Però com que aquesta acusació no té cap fonament, el jutge no en va dir res i en Mas va poder tornar cap a casa. I el procés continua…
I un altre cas: com s’ha conegut a tot arreu, l’ex-diputada catalana Anna Gabriel, s’ha refugiat a Suïssa per escapar-se de l’arbitrarietat de la justícia espanyola. La Sra. Gabriel pertany al partit d’esquerra radical CUP (un portal digital suís n’ha dit “la Sarah Wagenknecht catalana”: Sarah Wagenknecht és un dels dos portaveus al parlament federal, del partit L’Esquerra, successor de l’antic partit governant de l’Alemanya comunista), i ha defensat sempre apassionadament la independència de Catalunya. Però no formava part del govern català, ni va tenir cap responsabilitat activa per cap de les mesures que van portar al referèndum i a la declaració d’independència. Malgrat això, també és objecte de l’acusació global de rebel·lió (que, recordem-ho, comporta una pena de fins a 30 anys de presó). Com que la justícia suïssa és tan civilitzada i independent com la belga, igual que la belga va fer en el cas de Puigdemont, no autoritzarà l’extradició de Gabriel. I la (així anomenada) justícia espanyola tornarà a fer el ridícul.
Imaginem-nos un escenari xocant d’una Gran Bretanya en la qual hi hagués procediments espanyols. En aquest cas els dirigents del Plaid Cymru gal·lès i del SNP escocès ja faria temps que serien a la garjola per rebel·lió, perquè defensen pacíficament la idea de la independència del País de Gal·les o d’Escòcia.
I els polítics espanyols, inclosos els més corruptes, segueixen afirmant desvergonyidament que Espanya és un estat de Dret impecable. I per a vergonya d’Europa, molts polítics europeus segueixen tractant Espanya com si realment ho fos. Així són traïts els valors i els ideals d’Europa, i per a molts ciutadans europeus (i els catalans ho són) es desacredita la idea de la unió d’Europa.
