Amb cap i peus… i pit. Els millors del Món!
A Abu Dabi com aquí: Messi, Messi, Messi; de cap, de peus o de pit: Messi. El millor del món, que té el mòbil de Déu i parlen sovint, juga al millor equip del món, que és el nostre. I Jeffren i Pedrito, no ho oblidin: pedrera de dalt a baix per a coronar l’any perfecte, l’any rodó, allò que no oblidarem i del que parlarem als nostres néts. 6 copes, 6 victòries sobre 6 competicions. Guanyar-ho tot i guanyar-ho de cop. I guanyar-ho perquè som els millors, demostrant que amb la raó no calen especulacions per a guanyar. Només cal no rendir-se, lluitar i creure-s’ho. El Barça, prenguin nota, és el millor campió de campions de la història del futbol; i a manca que s’inventin més competicions (que ja és difícil, i tampoc sé si hi caben) només podrà ésser igualat, mai superat.
Guardiola plorava. I qui s’estranya? El seny li deia que ara deu ser un bon moment per a deixar-ho, i ésser per sempre més l’heroi català del nostre temps, i només la generositat, l’ofici, el saber-se lligat al seu discurs de persistència, aquesta paraula que ell ha posat de moda, l’obliga a jugar-se-la, que en aquest cas és, paradoxa, no abandonant.
El partit: de l’estil de la semifinal amb el Chelsea. Molt de patir, molt de resistir un contrari amb instints carnissers, bon defensor i atacant oportú, de rascar per a obrir el camp i no perdre la fe en la divisa. Sense Iniesta la pilota semblava que pesava més, i el joc s’allargassava entre pèrdues de ritme que ens provocaven i pèrdues de pilota que ens provocàvem nosaltres solets. Els argentins van saber aprofitar una de les poques ocasions i, guanyant l’esquena als nostres centrals, Bosselli va amargar-nos amb un gol de manual tot el que quedava de partit.
En sé d’un que ja en va tenir prou: el cardiòleg li té dit que res d’excitacions, o sigui que es va fer engegar el vídeo i es va acostar amb la família a la Fira de Santa Llúcia a la recerca d’una figureta d’en Roig i uns quants rams de gui per fer presents a parents i amics, i a distreure’s tot contant-li a la nena que a Nova York hi ha un arbre de Nadal molt famós a la cinquena, si no recordo malament entre el 49 i el 50, que quan l’encenen sembla que baixi la intensitat de la llum de tot Manhatan… res, coses per distreure la canalla i apartar els fantasmes que et fan ser un patidor culer poruc, ja m’entenen. Però va voler la sort que, com que els paradistes i bona quantitat de transeünts estaven, més valents ells, en contacte directe amb els emirats via Puyal (o Pou, o vagin a saber quin altre malalt), just quan aquest que conec li mirava d’explicar a la nena més o menys allà on és que comença la plaça Nova encara que no es coneix una solució de continuïtat amb l’avinguda de la Catedral, i que aquestes son coses que tenen les ciutats antigues, que tenen història i carrers i places amb històries centenàries que fan que no calgui numerar els carrers ni fer de l’arbre del Rockefeller Center un monument nacional per tenir un relat propi i un epicentre moral, just quan la nena, pobreta, ja començava a badallar, tot Santa Llúcia va ser un clam que alliçonà badocs i patidors, i els ulls giraren amb els crits al cel, i només la cridòria féu que no se sentissin els claps dels cascs del cavall, piafant, de Ramon Berenguer el Gran que pujant per la tapineria s’exclamava queixós de poca llum a la façana de la Seu i cridava (el monarca, no el cavall, que ja seria massa miracle): que surti el Cardenal, convoqueu el Consell de Cent! On son els llums per recordar a l’urbs i al món que som a punt d’escriure història?.
Sabut l’empat, fetes les compres (el sobredit gui i un home que carreteja càntirs d’aigua), vist el poc rigor professional i la manca d’oportunitat històrica de vés a saber quin funcionari responsable de la il·luminació, ja cap excusa impedia, i el fred animava a cercar el redós del vehicle i la seva calefacció i la seva ràdio, que anaren informant de la creixent impotència i conseqüent desplegament del repertori de joc brut dels argentins, bestreta del que havia de ser la seva sentència. Per a que sigui fàcil de recordar, i d’acord segurament amb les conferències telefòniques que us comentava a començament de la crònica, el va fer Messi amb el pit, i direm que amb el cor i amb l’escut per a poder-ne fer més poesia, i just al minut que coincideix amb els anys que el club fa que es va fundar, per a més goig de cabalistes, místic i amics del trivial. No trobo en Sostres per a demanar-n’hi l’ús, l’hi manllevo com a regal de Nadal i perquè no sé que es pugui dir és be: Son temps per a herois catalans i volem les estrelles. I si les volem, les podem tenir. Visca el Barça.
P.S. I com que no ens llegirem fins passat festes, rebin d’aquest cronista, amables lectors del Matí, els millors desitjos d’un Sant Nadal i de salut i bones notícies per al 2010.
