Definitivament aquell 27 de gener s’havia llevat fred, gris i fosc. I plovia. Feia hores que havien sortit de Girona amuntegats dins dues ambulàncies de guerra. La carretera era una trista corrua de gent fugitiva que caminava -feixuc el cos i feixuga l’ànima- carregada amb maletes i farcells. Alguns anaven sobre tartanes tirades per matxos que treien fum per les narius, tant cansats com els seus amos. Uns pocs afortunats viatjaven en vehicles. Les aturades eren continues degut als carros que quedaven immobilitzats pel fang o l’esgotament de les bèsties, o per les panes dels cotxes i camions. L’Eulàlia feia estona que ja no li preguntava res i intentava adormir al seu costat arrupida de fred i cansament. Tenia dotze anys. Ella esguardava discretament el rostre dels seus altres fills i podia llegir la preocupació en l’expressió del Jordi i l’excitació inconscient i aventurera en els ulls adolescents de l’Oriol. El seu marit, al darrera, procurava animar els que eren presa de la desesperació. De tant en tant els dos esposos es creuaven una mirada i s’animaven mútuament amb un somriure forçat, però sincer. Ella sabia la profunda pena d’en Carles, que era la seva mateixa. Passats els Hostalets de Llers, prop de L’Agullana, l’ambulància s’aturà per enèsima vegada. S’havia fet fosc i passarien allí la nit. Alguns homes pouaren aigua i la repartiren entre tota la colla. Aquella nit, negra i glacial, fou un recordatori silenciós de la incertesa punyent del seu esdevenidor lluny de la pàtria.
El diumenge 22 s’havia presentat al seu pis de Sarrià en Carles Pi i Sunyer, Conseller de Cultura: «Ja no poden esperar més. Han de marxar. Aquesta tarda a les quatre els recolliran». L’escriptor i periodista Josep Pous i Pagès els portà en cotxe a Girona, on s’havia aplegat mig Barcelona. Hi passaren quatre dies i aquell matí havien escoltat per la ràdio que els nacionales havien ocupat la capital. Després en Pous els va dir que pugessin en un autocar d’intel·lectuals i escriptors castellans, però ni hi havia lloc i aconseguí lloc unes ambulàncies disponibles. Trobaren l’Antonio Machado acompanyat de la seva mare, un germà i la cunyada, que cercaven angoixats com passar a França i en Carles els convidà a encabir-se a l’ambulància. El poeta li deia al seu marit: «¡No tenemos nada! ¿Le parece a usted que me comprarán este reloj de oro que perteneció a mi padre?». «No tema, don Antonio, ya estamos cerca de la frontera», l’animava en Carles.
El dia 28 despuntà igual que l’anterior. Clementina pregà perquè els vehicles s’engeguessin sense cap dificultat. Reprengueren el seu viatge agònic. Prop de Le Perthus ja no es podia passar: hi ha havia una llarga filera de cotxes aturats i abandonats i milers d’ànimes en pena escampades per tota arreu, com la ferralla humana d’un immens naufragi, maldant per passar la línia salvadora. Mai no oblidaria aquells rostres angoixats i balbs de fred. Als voltants hi havia un munt de campaments, amb la seva roba estesa, els seus matalassos i les seves fogueres. Deixaren les ambulàncies i s’aproparen caminant. Els guardes francesos escridassaven: «Vos papiers! Avancez!» I no parava de ploure. Els Riba-Arderiu estaven vacunats i duien els papers en regla, i van poder creuar. Girona fou ocupada el 4 de febrer, i el 10 l’exèrcit franquista arribà a la frontera francesa.
Clementina Arderiu i Voltas havia nascut a Barcelona el 6 de juliol de 1889, i era la filla gran de l’argenter barceloní Pere Arderiu i de Neus Voltes, originària de La Riba i veïna de Valls. Va tenir una germana, la Neus. Clementina aprengué a treballar els metalls i les pedres precioses, estudià idiomes i també piano a l’Escola Municipal de Música. Llegia molt i sovint feia una vida una mica solitària a casa. Ja adolescent començà a escriure poesia. El 1911 publicà el seu primer poema a Ripoll i el 1912 es presentà al Jocs Florals que organitzà l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria per la festa de Sant Jordi, i guanyà la Flor Natural. Els Jocs foren presidits per un valuós estudiant, tres anys més jove que ella, anomenat Carles Riba. Després dels Jocs, Lluís Valeri i Riba, i també Carner i Segarra, passaren per la botiga del carrer Avinyó a saludar-la: vostè el que ha de fer és llegir molt, li aconsellen tots. I li deixen llibres. Clementina va començar per Homer i Virgili traduïts al francès.
Mentre, el miracle de l’amor no trigà a brollar entre els dos joves. En Carles diria més tard: «La primera poetessa que vaig descobrir vaig voler-la meva per a sempre». Es declarà en francès, durant una excursió. Clementina, menuda, amb ulls blaus i els llavis fins, havia tingut una col·lecció de pretendents i els seus pares no veien amb bons ulls aquell prometedor intel·lectual que no es guanyaria la vida prou bé; però no van tenir res a fer. La Veu feia notícia del casament de «l’adorable i gentilíssima poetessa Clementina Arderiu i el nostre estimat amic el poeta Carles Riba Bracons», el 6 de maig de 1916. A l’amat he donades / totes les claus; / jo tinc totes les seves, / i fem les paus. Pocs dies després apareix publicat el seu primer llibre, Cançons i Elegies, que recull poemes escrits des del 1913.
La parella s’instal·là en una torreta al carrer Roca i Batlle, al Putget, on sovint s’hi formaven tertúlies amb els amics i en Carles llegia fragments dels clàssics i Clementina toca alguna peça al piano. Un dels contertulians era en Josep Maria Capdevila -una de les tres ànimes del futur diari El Matí i el seu director-, amb el qual viatjaren a Mallorca el 1918. Dos anys més tard passaren tres mesos a Florència, i després visitaren altres ciutats italianes, amarant-se de l’humanisme clàssic i renaixentista d’on s’abastia l’ideal noucentista que aleshores estava en voga. Anaven acompanyats pel pintor i dibuixant Josep Obiols, que l’any següent pintaria el famós vailet de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i il·lustraria el Sil·labari català de Pau Romeva.
Sobre el meu pit tu vas collir / la rosa bella, / la flor d’amor tu vas tenir / d’una donzella. / Ara que el fruit ja es colorí, / oh meravella! / pren-me per fruita i rosa a mi / i oblida a ella. Això escriu a L’alta llibertat, que publicà el 1920. La dona ha esdevingut muller. Des d’aleshores fins a la seva mort Clementina Arderiu serà també la senyora Riba. Sempre considerà el seu marit com un mestre que l’aconsellà i la introduí en els cercles intel·lectuals i literaris, però qui influí de manera decisiva en la seva poesia fou Josep Carner, per qui tingué una autèntica devoció literària. Essent noucentista per generació, no trencà amb la tradició més popular verdagueriana i maragallana, i s’obrí també a les noves influències avantguardistes.
Sóc amb vosaltres, arbres folls a la nit, / sento que el vent us té desperts i us força. / Jo també vetllo, perquè em puny el delit / d’interrogar en aquest concert ferotge. Arderiu fou la poetessa de la quotidianitat i de l’impuls vital, amb un cant alhora delicat i vigorós, amb equilibri entre la serenitat i l’emoció. Maria-Mercè Marçal va assenyalar encertadament que Arderiu mostra en la seva poesia «una força personal envejable, un esforç conscient i intel·ligent de construcció de la pròpia vida». Canto pel goig que em fa cantar / i perquè em prengui qui em voldria; / canto perquè no puc servar / tanta de joia a casa mia. Les seves composicions apunten sentiments i fets amb sinceritat subtil, sense cinismes. I això, juntament amb la seva habilitat per combinar els mots en un joc fluït i harmoniós, musical, amb poques imatges, amb estructura lleugera i velocitat de vers, dóna a la seva poesia una força expressiva extraordinària. Com no podia ser de cap altra manera la seva feminitat es reflecteix en la seva obra com un aspecte més de la seva personalitat: les seves maneres de dir i de mig dir, juntament amb un punt d’espontaneïtat, són potser els trets més femenins de la seva lírica.
En tornar d’Itàlia marxen a viure al carrer de la Font de Sant Miquel, darrera de l’Ajuntament. El 1921 naixerà el seu fill Jordi i el març de l’any següent viatgen a Munic, on en Carles ampliarà estudis becat per la Mancomunitat. La primavera del 1923 estaran instal·lats un altre cop a Barcelona. Aquest any neix l’Oriol, el seu segon fill i futur catedràtic d’Estratigrafia de la UB, i els seus poemes apareixen en l’antologia Els poetes d’ara, on Tomàs Garcés fa la tria i Capdevila el pròleg. El 1924 la dictadura de Primo destitueix el seu marit com a professor de l’Escola de Bibliotecàries i la família marxa a París, on tornarà a finals d’octubre de 1925 quan Cambó beca a Riba perquè estudiï metodologia del grec.
L’any següent neix l’Eulàlia. Clementina es dedica a la cura dels seus tres fills petits i abandona l’escriptura. El seu marit l’anima: no et deixis!, llegeix aquest llibre i aquell altre. El 1927 recorreran Grècia durant dos mesos, i l’any següent neix el seu darrer fill, Francesc d’Assis, que té la Síndrome de Down i morirà sis anys després. Aquells estius, fins el 1933, els passen a Viladrau, a ca l’Herbolari, propietat del crític literari Jaume Bofill i Ferro, on també hi sojornen les famílies Obiols i Pàniker. El 1936 Clementina publica Poemes, que recull els dos llibres anteriors i un de nou, Cant i paraules, i dos anys després guanya el Premi Folguera amb Sempre i ara.
I arribà el final de la guerra i la família s’exilià a França al gener de 1939. Després de ser acollits a Avinyó per uns amics, uns quants catalans organitzaren una escola d’art i humanitats per a fills d’emigrats en un molí dins el parc del Château de Bierville, al sud de París. Pel molí passaren també Pau Romeva i Joan Baptista Roca, entre d’altres. I es que la bellesa, l’amistat i l’amor els obsequiaven amb algunes visites que feien menys arduós l’exili. El seu fill Jordi i la Mercè Romeva s’enamoraran a Bierville i es casaran uns anys després, i el seu marit escrigué les cinc primeres Elegies fascinat pels verds perennes dels seus boscos i l’esclat lent de la primavera. Al maig de 1939 viatgen a Irlanda, on Riba dóna unes conferències, i passen per Londres. Cap a l’agost de 1939 marxen de Bierville i s’instal·len a l’Isle-Adam, prop de París, on hi seran gairebé un any, fins que els alemanys avancen cap a la capital francesa i marxen a Bordeus. Després, fugint de la zona alemanya en un viatge nocturn digne d’una pel·lícula, s’escapen a Montpeller. Allà hi viuran fins el seu retorn.
Els seus dos fills tornen el 1941 per reprendre els estudis, però el matrimoni i l’Eulàlia arriben a la primavera de 1943. Per refer-se, passen tres mesos al sanatori de Puig d’Olena i després s’instal·len al segon pis d’un edifici del número 163 de carrer República Argentina. La casa, oberta a tots els amics, esdevé ràpidament un punt de trobada on joves escriptors i intel·lectuals s’apleguen al voltant de Riba i Arderiu cercant mestratge i organitzant la resistència cultural al règim. Aquells anys el matrimoni participa en el Concurs Parroquial de Cantonigros i en moltes altres iniciatives.
Arderiu fou una dona realista i coratjosa. I profundament religiosa. La contenció fou també una característica fonamental de la seva personalitat. Per tot això les seves elegies no mostren feblesa, i les seves cançons destil·len alegria i amor, però sense follia. Per no caure mai més / poso el cor en reserva / pobre cor massa tendre / dins d’un fang massa vell / en campana de vidre / tot ell. El 1952 publica Poesies completes, que són prologades per Salvador Espriu. El 1952 participaren en el I Congreso de Poesia celebrat a Segòvia, organitzat pel Ministerio de Educación franquista, i als dos congressos següents de Salamanca i Santiago de Compostela. Aquests anys Clementina acostuma a fer lectures dels seus poemes en diferents actes culturals i col·labora en nombroses publicacions periòdiques. En fer Carles els seixanta anys, el 1953, la seva deixabla Rosa Leveroni i altres escriptors li regalen una casa a Cadaqués. Des d’aleshores passaran els estius allà.
A la Nit de Santa Llúcia de 1958 Clementina guanya el Premi Óssa Menor amb És a dir, que fou publicat l’any següent amb un pròleg de Joan Fuster, i que també guanyà el Premi Lletra d’Or de 1960. El seu marit afirmà que eren «vint-i-cinc poesies travessades pels grans vents de la mar i per la melangia de l’ingrés a la vellesa». Els tres fills els han donat catorze néts, i ells dos es van fent vells junts i voltats d’estima.
El maig de 1959, prop del pi més vell que l’olivera, més poderós que el roure i més verd que el taronger que immortalitzà Costa i Llobera, intervenen a les converses poètiques de Formentor organitzades per Camilo José Cela, que l’any anterior havia traduït al castellà tres poemes de Clementina. En tornar de Mallorca mor en Carles. El dolor de Clementina és profund, com l’amor a la persona que ho havia estat tot per ella i que ja no l’acompanya. I sento encara aquella veu / que em guia! / tinc les paraules que escrigué / i em resten! / però no trobo aquella mà / segura, / forta i benigna, purament / oferta. Es retira de la vida pública i deixa d’escriure durant dos anys, però després, poc a poc, anirà gestant un nou llibre, L’esperança encara, que veurà la llum deu anys després: En la meva viduesa / no vull ombres al meu dol. / He estat i sóc encara / dona que viu a ple sol. / La nit es lliga amb el dia / i et sé tan sovint amb mi! / que volo, somnio i sento / com si encara fos ahir. Si el meu Carles m’enamora / -oh Esperança!- / tu encara dius que sí. És el seu darrer llibre de poemes, que ha preparat amb la col·laboració de Joaquim Molas. El 1973 es publicarà Obra poètica, recull de tots els seus llibres anteriors i prologat per Joan Teixidor.
I si la mort sotjava / allà al mig del camí? / – Deixa la mort que sotgi, / tal és la teva fi, / i tot serà endebades; / no t’ha de compadir. / No la defugis massa, / que ella bé que et cercarà. / Fes-te’n millor l’amiga; / llesca-li del pa. / Pensa sovint en ella / i així no et sobtarà. La dona feta amb la suavitat de la porcellana i el tremp del roure –com la descriví el 1972 Montserrat Roig a Serra d’Or– morí el 17 de febrer de 1976. L’amor, la fe i l’esperança lúcida foren els seus baluards. Durant tota la seva vida i a tota la seva obra es mostrà sempre tal com era, amb una força que li venia de la fidelitat a ella mateixa. Del cel de l’amor / tombava una estrella… / Ara el nom em lluu / damunt la testa. / Clementina em dic, / Clementina em deia.
