Nascut a l’explosiva Barcelona del 36, crescut a la Perpinyà dins d’una família d’exiliats, educat a la Sorbona i amb una llarga temporada a Nova York. Aquesta és la trajectòria d’un dels homes més interessants, però alhora més desconeguts, de Catalunya. Advocat i economista, nét del prohom republicà Amadeu Hurtado i fill de Ferran Cuito, Amadeu Cuito ha escrit unes memòries que són un llarg passeig per una vida, tranquil, serè, fins a cert punt, tímid i prudent. Testimoni de la desfeta de França i de la creació de la gran excusa de la “Resistència” – curiosament ara apareix “I la festa va continuar” sobre el bon ritme cultural del París ocupat pels nazis – , fart de la retòrica i els diritambes de Sartre i companyia, que gaudien d’un prestigi i una hemegonia incostestables dins del món intel·lectual francès, espanyol i català, i alumne de Raymond Aron a la Sorbona de París, la seva activitat política va orientar-lo cap a la socialdemocràcia europea i fermament catalanista de Pallach, tot i que – com és costum familiar – sempre va aparèixer en un segon terme. Els records del nen Cuito en un món d’exiliats, amb les seves nostàlgies i misèries, constitueix un dels passatges més interessants del llibre que s’accelera a mida que Cuito es fa gran i que acaben poc abans dels setanta, quan dóna per explicat el més determinant de la seva trajectòria: la feina a Nova York, on freqüenta la vida bohèmia d’artistes i escriptors com Barbara Proust-Salomon o Norman Mailer, la tornada a la peninsul·la i la tasca infructuosa de crear un sindicat no marxista, d’arrel federalitzant i, alhora, l’intent de separar el projecte socialista de la influència espanyola i de qualsevol lligam orgànic. Tornat a Catalunya, retirat de la vida política, si es que mai en formà part més enllà de ser una espècie d’”eminència grisa” – expressió utilitzada en vida pel seu avi Amadeu – Cuito, lector amplíssim en diferents llengües i dotat d’una cultura vàstissima aprofundida per influència de la seva amistat amb el Nobel de Literatura Claude Simon, ha publicat un parell de llibres, un de narrativa autobiogràfic, “El jardí sense temps” i un de relats, “Contes d’un carrer estret”, abans d’aquestes memòries que es poden llegir perfectament en clau literària, amb regust del seu admirat Marcel Proust.