Veig novament Das leben der anderen (La vida dels altres). I em reafirmo en tot allò que vaig dir el 30 d’agost del 2007. Hi ha persones a les quals mai no els han emocionat les paraules, mai no els ha emocionat l’audició de cap melodia. I així van arrossegant la seva prepotència, la seva mala bava i la seva intransigència. El comunisme és el pitjor que ha donat fins ara la història del món. La cosa més atroç. El comunisme i després el relativisme que ara vivim. I penso en la figura del capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe), un dels protagonistes de la impressionant pel·lícula.Qui l’hagi vista i la recordi segur que admetrà que el moment clau de la història es produeix quan Wiesler, complint exactament la seva obligació com a membre de la Stasi, escolta les paraules del dramaturg Dreyman (Sebastian Koch) i de fons la melodia de la Sonata del bon home, o de l’home bo, i li cau una llàgrima, la llàgrima alliberadora. Aquestes llàgrimes sublims que et fan adonar de la capacitat que tens de fer allò que és correcte per més que t’hagis endinsat, primer, per camins equivocats. I l’obligada impassibilitat, i l’abnegació per enfrontar l’ensulsiada. La música i les paraules. Cap persona capaç d’escoltar amb emoció segons quines melodies no potser dolenta.
