[Capítol 67 de Moments estel·lars del Barça. Cossetània, 2011]
Josep Lluís Núñez havia arribat al club esportiu més important de Catalunya amb la promesa que faria un Barça guanyador. “Per un Barça triomfant”, havia estat el seu lema de campanya. Però una dècada després, almenys pel que fa al futbol, la promesa electoral no s’havia complert del tot. Des de l’elecció de Núñez, l’any 1978, el Barça havia guanyat una Lliga, dues Recopes d’Europa, tres Copes del Rei, una Supercopa i dues Copes de la Lliga. Un balanç quantitatiu gens menyspreable, tenint en compte els antecedents del club. Però només una Lliga i, evidentment, cap Copa d’Europa, competició a la qual només podia accedir el campió de la lliga regular estatal. A més, pel camí se n’havien anat en orris moltes apostes guanyadores que no havien acabat de sortir com s’esperava. Sobretot pel que fa a Maradona i Schuster.
De manera que s’arriba a la temporada 1990-91 amb les urgències històriques habituals. Perquè, com escriu Joan Capdevila Esteve, Capi, “els culers ho solem voler tot i ho solem voler per demà a l’hora d’esmorzar”. Cruyff havia avisat que calien tres anys per bastir un projecte guanyador, però aquella temporada és a caixa o faixa per a l’holandès. Núñez l’ha aguantat a la banqueta malgrat les peticions de relleu dels socis. I les desavinences personals que arrosseguen des de l’època que l’holandès vestia de curt prenen un nou caire: ara són lluites pel poder dintre del club.
El factor Stòitxkov
El capítol de fitxatges és crucial. Arriba el búlgar Hristo Stòitxkov, un davanter que havia fet patir el Barça en les semifinals de la Recopa, mesos abans. També es fitxa el defensa Nando i es recuperen dos cedits, Jon Andoni Goikoetxea i Albert Txapi Ferrer.
De bell començament, les sensacions de Cruyff ja són ben positives. Quan el Barça empata a 2 un partit de pretemporada amb deu al camp, per expulsió d’Amor, els jugadors ho celebren com si fos un títol. Allò pinta bé i Cruyff ho deixa per escrit al llibre Nuestra Liga: “Va ser el primer anunci que havia nascut un nou Barça, amb més grapa, més ambició, però a la vegada amb molta més humilitat.”
Un record per a Spasic
I llavors arrenca la Lliga. Malgrat les baixes de Stòitxkov per sanció (la famosa trepitjada del búlgar a Urízar Azpitarte mentre el refli discutia amb Cruyff) i de Koeman per lesió, el Barça arrenca amb set victòries i un empat. El Barça agafa el lideratge i no el deixarà fins que acabi la competició.
Els rivals directes del Barça aquell any només són dos. El primer és el Madrid, que s’autoexclou de la disputa del títol quan el defensa Spasic marca de cap en pròpia porteria en el duel del Camp Nou. L’estadi blaugrana coreja el nom del defensa serbi i el partit acaba amb un 2-1 final. El segon aspirant al títol és l’Atlético de Madrid. Els matalassers s’arriben a posar 4 punts per darrere del Barça i empaten a un gol al Camp Nou, empaiten els blaugrana però no els arriben a haver.
De manera que a la jornada 34, al tram final de la Lliga, el Barça té l’opció de proclamar-se campió. Necessita vèncer el Cadis, però els gaditans, amb un Dertycia demolidor, claven un 4-0 als culers. Això vol dir que el Barça haurà d’ajornar la celebració del títol si no és que l’Atlético de Madrid perd contra la Real Sociedad. I l’endemà del partit a Cadis, els madrilenys perden 2-1 a Atotxa. Amb aquella derrota dels contraris, el Barça torna a ser campió de Lliga sis anys després de guanyar-la amb Venables a la banqueta. L’onzena Lliga en la història de l’entitat.
En un momento dado
Els jugadors del Barça i els tècnics, agafats una mica amb el peu canviat, s’adrecen al Camp Nou, com també desenes de milers d’aficionats. S’obren les portes de l’estadi i es produeix una invasió de camp. La situació esdevé cada cop més complicada i el president Núñez ha de fugir de la gespa. Un cop a l’autocar, centenars de motos i automòbils escorten el Barça fins al centre de la ciutat i la Diagonal es converteix en una via amb només un carril de sortida, el carril bus.
Mig milió de persones surten al carrer i a la plaça de Sant Jaume, davant de la gernació, els jugadors s’alternen per prendre la paraula. El capità Alexanko li diu a Jordi Pujol que Cruyff encara no ha parlat i el president de la Generalitat commina l’holandès a posar-se davant el micro. Allà el profeta del gol, l’home que havia tornat la il·lusió a Can Barça, s’ha de plegar a les exigències dels aficionats i comença la seva intervenció amb la falca que havien posat de moda ell i el programa Força Barça! d’Alfons Arús: “En un momento dado…” En un momento dado el Barça torna a ser el millor equip de la Lliga.
