“Casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú.”
Va fer molt de mal la lletra d’aquesta cançó, tan bonica d’altra banda. Tant com “Let it be”, per exemple. Lletra generosa, però perniciosa. Perquè resulta que sí, que hi ha cases d’algú. Casa meva és casa meva, per exemple.
Hi convido persones, de vegades. I també de vegades soc jo el convidat a altres cases que mai no em passarà pel cap considerar meves. I en aquestes cases, on de vegades, per exemple, soc convidat no sempre m’agraden les coses que hi veig. Me’n guardaré prou de dir-ho, però. I me’n guardaré encara més de demanar que aquestes persones que m’han convidat retirin alguna de les coses que a mi no m’agraden perquè senzillament es tracta de casa seva i no de casa meu. A casa no ho hem fet mai, això, i servidor ha estat educat d’aquesta manera.
Tothom decora casa seva de la manera que més li plau. Es veu que hi ha una foto a la pàgina que em serveix de blog, pàgina que per tant forma part de casa meu, que hi ha persones a les quals no agrada. I em sap greu, de veritat. El mateix greu que em sap que gosin dir-ho i que gosin, també, demanar-me que la retiri encara que a mi m’agradi i encara que la pàgina sigui meva. Admeto, és clar, que la imatge, que reprodueixo aquí mateix, pot no agradar. Naturalment que pot no agradar. Però és la meva i no en tinc d’altra. És cert que en tinc alguna en què cap cigarreta no em penja dels llavis si és que és això el que molesta i no agrada. Passa, però, que jo fumo i no és tan estrany que de vegades aparegui amb una cigarreta als llavis encara que, com és el cas, estigui sense encendre.
Sensació que són llargs els dies, llargues les hores lentes, i ara la gent creix massa de pressa, i llegeix poc i pensa molt menys encara, i tothom perd el temps en ximpleries. Com jo, ara mateix.
No. Sàpiguen que no ho faré. No retiraré aquesta foto. Casa meu és casa meu. Amb tot el respecte. I amb el desig d’un Bon Any 2019 per a tothom. Només faltaria.
