Una vegada decidida, de forma més que discutible, la competència del Tribunal Suprem per jutjar els principals líders del procés, queden molt clares les ganes d’aquest tribunal d’impartir justícia als encausats. No cal ser un observador expert per intuir que la voluntat del Tribunal Suprem (TS) de jutjar aquest assumpte és directament proporcional al grau de convicció sobre l’orientació que caldrà donar a la sentència, després d’una vista destinada a decorar un vestit de ratlles ja encarregat i que es fa a mida dels encausats. No s’hauria d’ofendre el tribunal per aquesta afirmació, quan ha avalat una presó preventiva precisament a partir d’aquestes prevencions i està negant als interessats l’elemental dret a una segona instància i la possibilitat de revisar la sentència. Podríem dir que aquesta causa produeix al TS una atracció irresistible; una reacció d’autodefensa del mateix Estat i les seves institucions al més alt nivell. La va induir un govern de l’Estat presoner de les seves populistes estratègies territorials, la va activar una servil fiscalia radicada a la mateixa capital de l’Estat, la van beneir unes Corts espanyoles incapaces de fer política, i no es podia deixar en mans de tribunals regionals (ni alemanys ni catalans) que espatllessin un guió del qual molts intueixen el final.
Aquest guió conté dos elements cabdals per sostenir el vergonyant relat creat, que si no fos per les nefastes conseqüències que en pateixen els afectats, quedarien en el més espantós ridícul jurídic de l’Estat espanyol d’ençà de la mort del dictador: la democràcia com a mitjà de comissió d’un delicte i l’anomenada violència institucional, units amb un precari fil conductor, tan prim que només el veuen els mateixos que l’han teixit. Només s’explica la perversió de les normes penals, processals i constitucionals que estan fent alguns des de diferents poders de l’estat, per la incontestada consciència d’impunitat que deuen tenir; és allò de “yo me lo guiso, yo me lo como”. Però el sostre en el qual se situa el TS, el Tribunal Constitucional (TC), el Tribunal de Comptes i altres altes institucions de l’Estat és de vidre. I el pitjor és que les columnes de l’estat de dret que aguanten aquest sostre de vidre estan sent corcades pels seus mateixos valedors. No s’adonen que, si acaba caient, s’emportarà per davant els que amb tanta altivesa i cap vergonya jurídica estan abusant i retorçant l’estat de dret, però també els que ho contemplen en silenci, com si això no anés amb ells. L’ideal de justícia, que hauria d’inspirar el tribunal, pot quedar enterrat sota tones de patriotisme espanyol, dins el fossar de la sagrada unitat de la pàtria.
El judici que aviat començarà serà vist per alguns com un acte d’autoafirmació d’espanyolitat i no servirà pas per obrir els ulls als que tampoc no han volgut, fins ara, fer cap esforç de comprensió o d’aproximació rigorosa a la realitat, i al problema polític que hi ha al darrere. Ans al contrari, serà venut mediàticament com la necessària revenja i escarni dels que han gosat desafiar la sagrada unitat de l’Estat. No ens enganyem, ha estat així fins ara i res trencarà aquesta percepció, alimentada per la majoria de mitjans de comunicació espanyols.
El judici serà també un punt d’inflexió en el progressiu procés d’autodestrucció d’una monarquia postfranquista i de fireta, que ha demostrat que democràtic, plural, plurinacional i de dret són adjectius edulcorats, prescindibles i gens consubstancials. Una cega autodestrucció impulsada amb irresponsable entusiasme per partits de dretes i el covard silenci còmplice del partit en el poder. Calen més de dos milions de dosis d’insensible supèrbia per jutjar accions reclamades i avalades pacíficament per més de dos milions de catalans, o per impedir la investidura del candidat que tenia una majoria parlamentaria a favor. I potser n’és més responsable el TC que el TS. I caldran més de dos milions de dosis de grandesa política per gestionar aquest impacte. Grandesa humana i política que, ara per ara, els presos polítics són els qui més l’estan demostrant. Tot plegat té un impacte emocional difícil de gestionar per a la immensa majoria de catalans, favorables al dret a decidir, i que no tenen cap dubte de la injustícia d’aquest procés judicial. Sortosament, els mitjans internacionals s’ho miraran amb objectivitat i, ben segur, incredulitat i perplexitat.
Deia que hi ha dos elements cabdals a ressaltar i reiterar tantes vegades com calgui en aquest procés judicial, per mostrar les vergonyes polítiques i jurídiques de l’Estat. Són: 1) la democràcia com a mitjà de comissió d’un delicte i 2) l’anomenada violència institucional.
1.- La democràcia com a mitjà de comissió d’un delicte
En síntesi, l’argument que porta al processament dels encausats és el de que es van confabular des de diferents institucions (Govern, administració pública catalana, inclosa la policia, Parlament) i entitats de la societat civil (ANC, AMI, Òmnium) per aconseguir, mitjançant diferents accions coordinades, de forma irreversible, la independència de Catalunya, amb vulneració de normes jurídiques i l’exercici coactiu de la força, encarnada per la policia catalana. Només aquest precari i fragilíssim fil conductor, des d’una mirada deformada de la realitat, permet al tribunal superar, més enllà de la desobediència (o obediència a les urnes) les evidents mancances en relació a autoria i subsumpció de determinats fets en els tipus delictius escollits per l’encaix de la repressió i escarment, ja sigui rebel·lió, sedició o malversació.
El relat fàctic de les resolucions judicials sobre el processament es remunten a les diferents reivindicacions polítiques a Catalunya a favor del dret a decidir i la independència produïdes a partir de la sentència del TC sobre l’Estatut de l’any 2010. Com que es fa difícil jutjar més de dos milions de persones, s’ha anat jutjant a qui s’ha considerat, erròniament, que ha propiciat que totes aquestes persones vulguin, democràticament, marxar de l’Estat.
El 9-N més de dos milions de persones es van situar fora de la legalitat espanyola, no perquè cometessin cap delicte, sinó perquè el Tribunal Constitucional, imprudentment, va desplaçar la línia de la legalitat declarant inconstitucional una consulta no vinculant que encaixava perfectament dins de la Constitució. Cal recordar que en realitat el que es votava era només si s’estava d’acord a impulsar des de Catalunya els canvis normatius necessaris per tal de decidir el futur de Catalunya entre diferents opcions (el mateix Tribunal Constitucional havia dit que era possible defensar políticament la independència i reformar la Constitució si es feia per les vies previstes en aquesta). Per això el TC, del qual es parla poc, té una molt important responsabilitat en tot el que està passant. Per tres motius: per l’orientació de les seves sentències, per l’arbitrària discriminació temporal amb què en dicta unes i dilata la resposta en d’altres i per haver assumit funcions sancionadores que no li corresponen.
El 27 de setembre, a les eleccions plebiscitàries, més dos milions de persones varen persistir en el mateix. I el primer d’octubre, de nou. I el 21 de desembre de 2017 també. L’Estat feia temps, però, que havia decidit que no podia ser que tants catalans sortissin de la legalitat espanyola i no passés res. I si a Catalunya defensar la independència ha anat sumant vots, a la resta de l’Estat els ha sumat la competició pel seu combat i repressió. De l’“a por ellos” i el “que nos dejen actuar” fins a arribar a les eleccions andaluses. Uns vasos comunicants a altra pressió sempre en benefici dels més radicals.
Els fets més rellevants que porten els ara encausats a judici són les votacions del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre, les manifestacions davant del Departament d’Economia del dia 20, el referèndum del primer d’octubre i la declaració d’independència del 27 d’octubre. Fets en els quals alguns d’ells no van participar i en d’altres es desconeix el sentit efectiu del vot. En qualsevol cas, el nexe comú a tots ells és el de la voluntat de preguntar als catalans si volen la independència i assumir el resultat de la votació.
És ben curiós que es pugui acusar algú de rebel·lió per pretendre la separació de Catalunya d’Espanya quan el mitjà que proposa per aconseguir-ho és la democràcia i acceptar el que decideixin els tercers que facin majoria. La relació causa/efecte té un sedàs com un cabàs al mig. Però això deu ser un petit detall que el tribunal no ha volgut veure fins ara. Per això s’està jutjant la qualitat democràtica de l’Estat, ben pobra si resulta que és penalment punible fer possible que el poble s’expressi en un referèndum, per cert, expressament despenalitzat i expulsat del Codi Penal pocs anys abans.
També resulta sorprenent que els fets necessaris per atribuir rellevància penal a tot plegat siguin precisament l’exercici de drets fonamentals com els de manifestació i la llibertat d’expressió. Si resulta que la lliure, pacífica i espontània voluntat expressada per milers de persones el 20 de setembre a les portes del Departament d’Economia és el mitjà violent utilitzat pels encausats per cometre sedició o un mitjà per a la rebel·lió, estem aplicant al revés el criteri segons el qual el dret penal és l’últim recurs, que cal aplicar restrictivament només quan han fallat altres instruments, i la llibertat d’expressió i manifestació el primer dels instruments a protegir i aplicar en sentit ampli i amb les menors restriccions possibles. I no caldria haver arribat a la vista del judici per tenir clar això. Llevat que algú tingui intolerància congènita a determinades expressions democràtiques. No es podrà negar que la inversió d’aquestes prioritats, codi penal o llibertats fonamentals, és un indicador de la pobra qualitat democràtica d’un Estat, que es manifesta precisament en les limitacions del seu perímetre constitucional.
Igual de surrealista és que la perillosa arma amb que s’han comès tots els delictes dels quals s’acusa als processats sigui justament una papereta, el vot. Una papereta que serveix per participar democràticament en una decisió col·lectiva, amb un resultat que es diu que serà acceptat, sigui el que sigui, pacíficament de forma indubitada pels que propicien la votació. És curiós que l’arma més inofensiva del món, el vot, pugui comportar penes més greus que un assassinat.
També costa molt de justificar que permetre debatre en el si d’un Parlament assumptes que han estat cabdals per als programes electorals de les formacions amb representació parlamentaria, o sotmetre’ls a votació, amb independència dels efectes jurídics que pugui tenir, siguin fets constitutius de delictes. És curiós que s’acusi els membres del govern d’una declaració política d’independència que va resultar, en votació secreta, de la voluntat dels diputats i no pas dels membres de l’executiu, alguns dels quals ni tant sols eren parlamentaris. Aquell precari fil conductor teixit per donar coherència al guió es mostra, una vegada més, com un barroer cordill esfilagarsat. Com més difusa és la frontera entre dret parlamentari i dret penal més en risc es posa la llibertat i la democràcia.
Per tot això, el procés del procés és sobretot un judici a la qualitat democràtica de l’Estat espanyol, i és des d’aquesta mirada que els observadors d’aquí i de fora l’han de veure. El fil conductor de tot plegat té tants curtcircuits i ramificacions que només una explícita voluntat punitiva i exemplaritzant, a partir d’un resultat preconcebut, és capaç de sistematitzar, presentar i interpretar els fets, tal com arriben a la vista del judici que ha de començar.
2.- L’anomenada “violència institucional”
En un procés penal es jutgen persones concretes per accions o omissions que hagin comès i que tinguin rellevància penal, és a dir que prèviament hagin estat tipificats com a delicte en una norma amb rang de llei, en aquest cas el codi penal. Són principis elementals del dret penal, entre altres, els de legalitat, tipicitat, irretroactivitat i presumpció d’innocència. Seran punibles per tant només aquelles accions o omissions d’una persona que, en el moment de ser comeses, estiguin considerades en una norma vigent amb rang de llei com a delictes, en una correspondència rigorosa i estricta entre l’acció o omissió comesa i l’acció o omissió prevista en el tipus delictiu concret. I cal que no hi hagi causes que justifiquin l’actuació (legítima defensa o estat de necessitat per exemple) o que n’eximeixin de la imputabilitat (alienació mental per exemple).
Per anar directament a les fonts, mirem que diu el Codi Penal en relació al delicte de rebel·lió. L’art. 472 diu:
Són reus del delicte de rebel·lió els qui s’alcin violentament i públicament per a qualsevol de les finalitats següents:
1a. Derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució.
2a. Destituir o desposseir en tot o en part de les seves prerrogatives i facultats el rei o el regent o els membres de la Regència, o obligar-los a executar un acte contrari a la seva voluntat.
3a. Impedir que se celebrin lliurement eleccions per a càrrecs públics.
4a. Dissoldre les Corts Generals, el Congrés dels Diputats, el Senat o qualsevol assemblea legislativa d’una comunitat autònoma, impedir que es reuneixin, deliberin o resolguin, arrencar-los alguna resolució o sostreure’ls alguna de les seves atribucions o competències.
5a. Declarar la independència d’una part del territori nacional.
6a. Substituir per un altre el Govern de la nació o el consell de govern d’una comunitat autònoma, o usar o exercir per si mateixos les facultats del govern o del consell de govern d’una comunitat autònoma, o de qualsevol dels seus membres, o desposseir-los-en, o impedir-los o coartar-los l’exercici lliure d’aquestes facultats, o obligar qualsevol d’ells a executar actes contraris a la seva voluntat.
7a. Sostreure qualsevol classe de força armada a l’obediència del Govern.
Ja s’ha escrit molt sobre el contingut del verb “s’alcin” i els adverbis “violentament i públicament”. Allà em remeto. Com que sense violència no hi ha rebel·lió, calia dotar el relat d’aquest element. Seguint el pla de resposta gradual dissenyat d’antuvi per l’Estat per fer front al “desafío secesionista”, davant l’evident absència de violència calia buscar fets que la poguessin sustentar, ni que fos innovant i forçant la interpretació del dret. D’aquí les infructuoses provocacions a la CUP, davant del seu local, el 20 de setembre, o la implicació dels mossos d’esquadra i els seus màxims responsables en el relat. O la terminologia emprada, més pròpia de situacions d’un terrorisme inexistent, unit a la magnificació de fets aïllats de quatre rucs que no han entès encara que el major actiu de l’independentisme és la reivindicació pacífica i a cara descoberta. En definitiva, no cal violència física ni forta intimidació si aquesta l’exerceixen els mateixos rebels des de les mateixes institucions que governen i la policia que en depèn. S’ha de reconèixer que l’Estat pot tenir moltes mancances; però de creativitat, quan convé, no n’hi falta.
A efectes només dialèctics (per no prendre mal), i mostrar que aquesta interpretació no té recorregut jurídic, proposo deixar per un moment el supòsit de rebel·lió de l’art. 472.5 (declarar la independència) per centrar-nos en els apartats 3, 4 i 6. I substituir, com a subjectes del relat de la confabulació, el govern, partits i entitats de la societat civil (ANC i Òmnium) pel govern espanyol, partits del 155, tribunal constitucional i altres instàncies judicials que han beneït la dissolució d’un parlament, s’han apropiat de les seves competències, han destituït el seu president i govern, han substituït els seus membres o impedit repetidament la investidura del candidat que gaudia de més suport parlamentari. Tot plegat amb la “violència institucional” pròpia de l’Estat, de la qual en vàrem tenir una mostra el primer d’octubre i en tenim trist i ignominiós testimoni cada dia que passa amb els encausats a la presó.
Ja sé que és demanar massa esperar que el TC declari l’evident inconstitucionalitat de l’aplicació que es va fer de l’art. 155 de la Constitució. Si aquest, en un moment d’honesta lucidesa, constatés l’extralimitació que va portar a mesures, entre d’altres, com la dissolució d’un parlament, llavors alguns haurien de rellegir els apartats 3, 4 i 6 de l’article 472 del Codi Penal per, tot seguit, preguntar-los si creuen que hi va haver rebel·lió.
